L’AVENTURA DE LA BANDA CLAPEJADA (1892) – Arthur Conan Doyle

Autor: Arthur Conan Doyle
Títol: La banda clapejada (The Adventure of the Speckled Band)
Editorial: Laertes
Any: 1998 (1892)
Pàgines: 21 [dins Les aventures de Sherlock Holmes IITodo Sherlock Holmes, pàg. 185-205]
ISBN: 978-84-7584-074-1
Valoració: ★★★★

 

“L’aventura de la banda clapejada” és un dels relats més rodons de Sherlock Holmes, d’Arthur Conan Doyle. Bé és cert que en aquest cas els aspectes més íntims de la relació entre l’ínclit detectiu i el seu abnegat ajudant Watson queden relegats a un segon lloc, però la trama policíaca resulta molt més ben travada i la resolució és molt més rodona que en d’altres episodis. Fa l’efecte com si l’un anés en detriment de l’altre, o al contrari, com si l’autor apostés per donar una major notorietat als aspectes domèstics només quan els estrictament professionals no són de gaire alçada. És així com en altres casos, des del punt de vista de la trama detectivesca potser menys notoris, els aspectes més personals i familiars de la parella cobren major rellevància. Pensem en el cas inaugural segons el “Cànon”, “Estudi en escarlata” (1887), o en “El signe dels quatre” (1890), on descobrim alguns aspectes de Holmes que a la llarga són els que han configurat l’arquetip que és avui: el seu gust pel violí, l’hàbit de fumar en pipa, la feblesa davant els estupefaents, la misogínia, la seva lògica deductiva…

Malgrat aquesta advertència, però, com gairebé sempre, les primeres pàgines d’aquest cas són una introducció on el doctor Watson, el cronista de les aventures del seu amic i company de pis en aquells moments, ens posa en antecedents de la seva tasca i, especialment, de l’atracció que li provoquen les seves peculiars característiques (de caràcter, entengui’s, ja que no hi ha cap pàgina en tota l’obra completa en què s’insinuï cap altra tipus d’atracció entre ambdós que no sigui d’amistat) i del seu ofici:

No existeix per a mi major plaer que seguir a Holmes en totes les seves investigacions i admirar les ràpides deduccions… sempre fundades en una base lògica.

Fet això, s’inicia pròpiament el cas. “L’aventura de la banda clapejada” comença de bon matí un dia del mes d’abril de 1883, quan una inesperada visita truca al 221b de Baker Street. Es tracta d’una jove, Helen Stoker, la qual està tota trasbalsada perquè creu que la seva vida corre perill. L’insòlit del cas és motiu suficient per captar l’atenció de Holmes, que li exigeix una minuciosa exposició dels fets.

Li prego que sigui més precís en els detalls.

És així com escolten de boca de la jove com ella i la seva germana Júlia són filles de la difunta senyora Stoner, la qual vídua i trobant-se a l’Índia, es casà amb el doctor Roylott d’Stoke Moran. Si el seu padrastre estava arruïnat, resulta que la seva mare disposava de força diners. Diners que en morir es guardà prou de repartir entre les seves dues filles i el seu marit, el qual havia d’administrar-los mentre elles romanguessin solteres.

El fet que Júlia morís justament uns dies abans de casar-se havia fet sospitar tothom del padrastre, qui més hi tenia a perdre, però no es pogué demostrar cap participació especial en la seva tràgica fi. Dies abans de morir, Júlia havia comentat a la seva germana que de nit, estant a les fosques a la seva habitació, escoltava un inexplicable xiuxiueig, però no es pogué esbrinar la font del soroll. La noia morí precisament al llit de la seva habitació, que romangué tota la nit tancada per dintre i era impossible d’obrir. Helen fou la primera en assistir-la quan s’escoltaren els seus crits. Arribà just a temps per sentir les seves últimes paraules:

¡Déu meu, Helen! ¡Ha estat la banda! ¡La banda clapejada!

La manca d’explicació lògica du la noia a pensar en elements sobrenaturals, com és costum també en altres casos de Holmes, com ara la famosa El gos dels Baskerville (1901), però com és també habitual la traça del detectiu abocarà llum a la superstició i demostrarà a la fi que tot té una explicació raonable.

Comença d’aquesta manera el nus de la història. En aquest moment resulta que Helen està a punt de casar-se també, i, a causa d’unes obres a la casa paterna, ha hagut de traslladar-se a l’habitació de la seva difunta germana. La situació sembla ser idèntica a la que precedí la mort d’aquella, però les coincidències no acaben aquí: també des de feia uns dies Helen creia sentir a la nit un xiuxiueig. Per això ha anat a veure Holmes, perquè tem per la seva vida i no vol acabar com la seva germana. El joc intel·lectual que li representa aquest repte és suficient perquè Holmes resolgui acceptar el cas i anar immediatament a investigar in situ. Aprofitant que el senyor Roylott és fora de casa, la parella protagonista dóna una ullada a les habitacions de la mansió. Com sempre, la mirada de Watson són els nostres ulls ingenus, i la de Holmes és la del mestre, que alliçona l’alumne i li fa notar els seus errors infantils. No resulta debades l’escorcoll: Holmes fa avinent la incongruència de dos elements en l’habitació del crim: el cordó d’una campaneta sense campaneta penjat a tocar del llit i un conducte de ventilació que, en comptes de dur a fora, comunica amb l’habitació contígua, la del doctor.

La tercera i última part, la resolució del cas, podríem estructurar-la doblement. En un primer moment té lloc el clímax del relat, amb Holmes desbaratant els malvats plans del doctor-padrastre, i en un segon l’explicació del que ha passat.

-Ho veu, Watson? –cridava- Ho veu? Però jo no veia res.

El lector tampoc. Si l’acció predomina en la primera, la reflexió és necessària en la segona perquè puguem entendre què ha passat realment. A aquest efecte resulta utilíssima la figura de Watson, és clar, que ens estalvia la vergonya d’acceptar la nostra pròpia incompetència.

Suposo que hauré deduït unes poques coses més que vostè. Imagino, però, que veuria vostè el mateix que jo.

Potser és per aquests moments d’arrogància que apreciem també especialment quan Holmes s’equivoca:

La presència dels gitanos i l’ús de la paraula banda, que la pobra noia va utilitzar sens dubte per descriure l’aspecte del que havia entrevist fugaçment a la llum del llumí, n’hi va haver prou per llançar-me cap a una pista completament falsa.

Ràpidament, però, torna al seu tarannà habitual i s’atribueix el mèrit, si més no, d’haver reconsiderat immediatament la seva postura. No ha tastat encara l’amarg gust de la derrota, però serà només qüestió de temps, com llegim a “Escàndol a Bohèmia” (1891) (i a mans d’una dona!). Sigui com es vulgui, però, ja aquí Holmes ens adverteix dels perills que, fins i tot per a ell, implica allunyar-se dels camins de la lògica i prejutjar les coses i les persones. Tota una lliçó.

Daniel Genís

Daniel Genís

Doctor en literatura. Professor de llengua a secundària. Culturalment dispers. És el fundador i mantenidor d’aquest web. També a @fantastik_cat

dgenis has 298 posts and counting.See all posts by dgenis

Deixa un comentari