DOMESTICACIÓ DE LA MEMÒRIA (1980) – Avel·lí Artís-Gener

Autor: Avel·lí Artís-Gener
Títol: Domesticació de la memòria
Editorial: Edicions 62
Any: 2013 (1980)
Pàgines: 7 [dins Futurs imperfectes, pàg. 232-238]
ISBN: 978-84-15192-82-4
Valoració: ★★

 

Realment caldria un estudi aprofundit sobre per què la majoria d’aproximacions de la literatura catalana a la ciència ficció, des d’inicis del segle XX i fins als últims anys, són eminentment des d’un vessant humorístic o irònic. És com si els nostres autors no es prenguessin prou seriosament el gènere com per abordar temàtiques més greus i serioses (o fer-ho des d’un to més reflexiu), i la ciència ficció els sembles un gènere únicament adequat per a fer befa i escarni de realitats que copsaven en la seva immediatesa quotidiana: desigualtats socials, progrés tecnològic, etc. És cert que hi ha algunes honroses excepcions (com ara Pedrolo), però la majoria de relats que trobem, molts d’ells continguts en les magnífiques antologies de Víctor Martínez-Gil i Antoni Munné-Jordà, són escrits des d’aquesta perspectiva. És el cas, també, del relat que ressenyem avui, aquesta “Domesticació de la memòria” d’Avel·lí Artís Gener, més conegut pel pseudònim de Tísner, que fa la seva particular aportació a la revista Ciència l’any 1980 amb aquest relat satíric, en la més pura tradició dels relats de ciència ficció dels primers anys del segle XX.

No es tracta de la primera aproximació de Tísner al gènere fantàstic. Molt abans, l’any 1968, ja va escriure una de les novel·les més populars de ciència ficció en llengua catalana (per votació popular ocupa un gens menyspreable dissetè lloc entre les millors obres de ciència ficció catalana al bloc de Els rucs elèctrics): Les paraules d’Opòton el vell. Es tracta d’una paròdica visió del descobriment d’Amèrica, en la qual són un grup d’asteques qui, poc abans del viatge de Colom, arriben a Europa i ens descobreixen a nosaltres. L’obra resulta original en el seu plantejament, però part de la crítica lamenta l’estil narratiu usat per Tísner, que n’alenteix excessivament l’acció. Quatre anys més tard, Tísner publicava L’enquesta de Canal 4 (1972), obra a mig camí de la ciència ficció i el realisme que li valgué el premi Sant Jordi d’aquell any. El llibre fa ús novament de la sàtira i la ironia per criticar un fictici WERTV-Canal Quatre que es podia llegir en clau al·legòrica del moment polític present, però també, i malauradament com sabem molt bé avui dia, com a prefiguració del futur que ens esperava. La novel·la, avui difícil de trobar, se l’ha relacionada pel seu to amb Un món feliç (1932) de Huxley, Fahrenheit 451 (1953) de Bradbury o Mil nou-cents vuitanta-quatre (1948) d’Orwell, més enllà d’haver-ne destacat la crítica també ecos d’Asimov, Clarke o el propi Kafka.

El petit relat que ressenyem avui, però, va força per lliure i resultaria complicat trobar-hi referents, quan no sigui la literatura relativa als viatges en el temps, i encara, donada la particularitat que en el cas de “Domesticació de la memòria” aquests viatges temporals són més mentals que espacials. És a dir, Tísner ens fa viatjar pel temps, però únicament dins el cap dels protagonistes. L’acció se situa en aquest relat satíric en un futur no gaire llunyà al seu present (concretament a finals del segle XX, després que entre 1985 i 1986 el món hagi viscut la Tercera Guerra Mundial) i està protagonitzat pel doctor Ludwig-Jordi Ferguson i Torrellardona i els seu equip de catorze col·laboradors, els quals han aconseguit una troballa científica sense parangó:

L’obtenció de l’àcid ribonucleic per síntesi química.

Se’ns explica que això ha estat possible gràcies a l’atzar d’haver trobat els elements bàsics per al procés en tres substàncies ben usuals en el dia a dia: en la pell d’una mandarina de Tànger, en els cordons de les sabates de la marca Nickstring i en la Papaver rhoens, és a dir, la rosella. Les explicacions del compost i el procés per arribar-hi està narrat amb prolixitat de detalls, la qual cosa, més que estar encaminada a donar realisme al relat va en la direcció de provocar la riallada, pels grotesc del cas.

Finalment, a les acaballes de 1998, van obtenir les pastilles d’ARN estabilitzat. El mateix doctor … va ingerir el primer dels comprimits de memòria acumulada. Segons els delicats càlculs, cada pastilla representava la vivificació del record en blocs de cinquanta anys.

Així doncs, a cada pastilla que es prenien retrocedien cinquanta anys en el temps, però dins de la seva memòria. Evidentment, un cop preses un parell de pastilles, el record era anterior a la pròpia vida de les persones, amb la qual cosa entra en joc la idea d’una mena de memòria de l’espècie, que és la que permet al doctor i als seus de viatjar per la Cort de Lluís XVI, de conèixer Hernán Cortés o d’ésser esclaus del faraó Akhenaton. Sempre, però, els invents extraordinaris solen anar acompanyats d’un risc inherent en el qual acaben caient els seus descobridors. Aquesta història no n’és una excepció:

El doctor Ferguson va cometre un lamentable error tècnic… Ell mateix, i els catorze deixebles col·laboradors, endrapaven comprimits cada cop que els venia de gust.

D’aquesta manera la dispersió mental-temporal de tots ells era un autèntic desgavell. No n’hi havia un de sol que es trobés en el mateix moment històric que un altre. La fi del relat és evidentment irònica, però resulta efectiva i fins a cert punt convida a la reflexió. El llenguatge excessivament tecnificat, la història poc clara quant al tipus de viatge temporal, certes incongruències en la trama, etc. fan d’aquest relat una obra certament menor i no gaire destacable, en la línia d’ “Un somni futurista espaterrant” (1910) de Pompeu Gener o “La vedella de míster Bigmoney” (1967) de Pere Verdaguer. Però a pesar d’això “Domesticació de la memòria” ve a engruixir una nòmina de relats fantàstics en la nostra llengua força oblidats i que s’han de tenir en consideració per teixir amb propietat les vicissituds d’aquest gènere a casa nostra. Un gènere que, per desconegut, molts el creien inexistent.

Tísner, exiliat a Mèxic després de la Guerra Civil, com el seu amic Pere Calders, un altre conreador del gènere, s’amara de literatura americana i d’aquell seu peculiar “realisme màgic” que tantes novel·les genials ha donat en aquelles latituds. Obres com Paraules d’Opòton el vell, o en menor mesura aquest relat que hem ressenyat avui, en són els testimonis en la nostra llengua, evidentment molt menys reeixits que els americans, però que cal conèixer igualment.

 

Daniel Genís

Daniel Genís

Doctor en literatura. Professor de llengua a secundària. Culturalment dispers. És el fundador i mantenidor d’aquest web. També a @CiFiCAT

dgenis has 305 posts and counting.See all posts by dgenis

Deixa un comentari