EL DIA DELS TRÍFIDS (1951) – John Wyndham

Autor: John Wyndham
Títol: El dia dels trífids (The Day of the Triffids)
Editorial: La Magrana
Any: 1991 (1951)
Pàgines: 255
ISBN: 9788474100952
Valoració: ★★★★

 

Hem d’inscriure El dia dels trífids en la nòmina de llibres de ciència ficció apocalíptica, en la tradició establerta a finals del segle XIX per H.G. Wells i la seva La guerra dels mons (1898). De fet, aquesta obra que ressenyem avui i aquella altra conserven un bon grapat de semblances, ben òbvies per altra part. Ultra la temàtica finimundista, la ciència ficció esdevé en ambdós casos l’excusa perfecta per parlar d’altres aspectes més reals que eren els que de debò preocupaven els seus autors. A part, el proverbial sentit de l’humor britànic, aquell de fina factura i amb un cert regust de cínica burla a tot el que es mou, és present en ambdues obres. Ara bé, també cal assenyalar una important diferència. Si bé l’obra mestra de Wells té un final tancat, en el qual assistim a la derrota definitiva dels seus invasors espacials, en la de Wyndham el final és obert, i la reconquesta del món als trífids queda tan sols en un propòsit a realitzar molt lentament, a generacions vista.

A grans trets, podríem parlar de tres grans parts en què podem dividir El dia dels trífids. Per un costat tindríem els dos primers capítols, probablement els més brillants i interessants de tot el llibre, que actuen a mode d’introducció. En el primer capítol l’autor ens presenta el protagonista, un home que desperta amb els ulls embenats en un hospital i no sent ningú. Està absolutament sol. La mestria amb què Wyndham ens parla dels silencis, les angoixes, les pors… del protagonista assoleix en aquest capítol altes cotes literàries. Els aficionats al còmic (o a la sèrie) de The Walking Dead de ben segur que hauran notat les semblances entre aquest extraordinari inici del cataclisme trífid i el del cataclisme zombi segons Kirkman. No serà l’única semblança entre aquests dos universos, com farem notar més endavant. Segons el protagonista va descobrint després d’aixecar-se del seu llit d’hospital i treure’s les benes dels ulls, alguna cosa terrible ha passat mentre ell romania al llit que ha alterat el món sencer.

Es pot dir que em vaig perdre l’espectacle de la fi del món.

Els passadissos són plens de cadàvers. Hi ha gent que es llança desesperada pels balcons. Munions de pacients i metges deambulen estranyament topant els uns amb els altres… Tothom s’ha tornat cec de cop i volta. Sabem que el dia anterior als fets uns estranys fragments de cometa que refulgien d’un color verd espectral van travessar l’òrbita terrestre. Tothom estava embadalit observant en el cel aquell espectacle aparentment innocent. Però pel que sembla, fou l’origen d’aquest mal terrible que ha conduït la humanitat a una ceguesa generalitzada. Quan aconsegueix sortir de l’hospital, el panorama és desolador. En la millor tradició de la literatura de la fi del món, la ciutat de Londres és un cementiri on només, de tant en tant, grups de cecs enfollits criden, es barallen i moren enmig d’escenes dantesques autènticament escruixidores. Però el protagonista també descobreix enmig l’horror que no tothom ha quedat cec. Per una causa o una altra ell no és l’únic que en el moment que passà el cometa pel cel no l’estava mirant. És així com coneix Josella Playton, de la qual s’acabarà enamorant.

Si el primer capítol servia per parlar-nos de l’origen d’aquesta ceguesa generalitzada i de l’arribada del cometa, el capítol segon ens explica, en forma de flash-back, l’origen d’un altre fet insòlit: l’arribada dels trífids. Els trífids són plantes, estranyes i mai vistes a la Terra, però en principi poca cosa més que vegetals amb algun interès comercial, sobretot en l’elaboració d’oli.

En els llibres existents s’especula molt variadament sobre la sobtada aparició dels trífids (…) llur veritable origen encara no és ben conegut. Per la meva banda, crec que van ser el resultat d’una sèrie d’enginyosos encreuaments biològics, i un resultat probablement accidental, a més.

Així doncs, sobre l’origen dels trífids únicament en tenim sospites, conjectures. Possiblement un accident va ocasionar que els trífids, mantinguts en secret pels governs, comencessin a aparèixer arreu de la nit al dia. I a partir de llavors, el seu avanç sobre la capa de la Terra fou imparable.

En principi no resultaven gaire interessants, al cap i a la fi eren només plantes, molt estranyes, però només plantes. Ara bé, tot canvià el dia que el primer trífid retirà les arrels de terra i caminà. A més, es descobrí amb espant com estaven armats d’un fibló i que assestaven fuetades mortals a qualsevol que hi estigués a prop. Aquest fou l’inici d’una sèrie de comportaments inquietants, que pocs s’aturaren a observar i encara els que ho feien trigaven a entendre a què s’enfrontava el món:

Els observadors no s’adonaven de seguida que els trífids solien romandre a l’aguait prop de llurs víctimes caigudes. La raó d’aquest hàbit esdevingué clara quan es demostrà que es nodrien de carn […] semblava com si els trífids, quan feien vibrar llurs branquillons sense fulles contra la tija, es comuniquessin entre ells.

És a dir, semblava que eren vegetals dotats d’algun tipus d’intel·ligència que els permetia comunicar-se. Precisament fou la picada d’un trífid el que dugué el nostre protagonista a ésser hospitalitzat i a romandre amb els ulls embenats.

Possiblement l’incòmode privilegi d’haver estat «picat» per un trífid al començament de l’era dels trífids em produí l’efecte d’estimular el meu interès, perquè a partir d’aquell moment em sembla que m’unia a ells un llaç especial.

Del capítol 3 al 14 podríem parlar del nus del relat. Instal·lats novament en el present, assistim a les peripècies del protagonista i Josella en aquest nou món devastat per la barbàrie humana i la tirania dels trífids, que aprofiten la ceguesa de la majoria dels humans per anihilar-los. És cert que al llarg d’aquest bloc, el més llarg, es produeix un cert descens en la intensitat del relat i que els fets són força més erràtics i fins i tot repetitius, especialment si els comparem amb l’explosiu començament. Però no per això està mancat d’interès. De fet, s’hi espigolen algunes reflexions ben interessants, en especial aquelles que estan relacionades amb la nova vida que han de dur els supervivents.

Tenia el cervell ple de normes de moral i de convencionalismes que ja no tenien cap mena d’aplicació.

Nou món, normes noves. O no. Aquesta és precisament la qüestió que es debat en aquesta part: assistim als intents dels humans (la majoria cecs, alguns afortunats no) per reconstruir la societat. Alguns escolliran noves formes d’organització, adaptades als nous temps (el llibertinatge); d’altres preferiran ancorar-se als models del passat (la religió, el feudalisme).

Del xoc dels diferents models socials sorgeixen les tibantors entre els supervivents. I és que malgrat un cert optimisme en Wyndham (almenys el final deixa lloc a l’esperança) això no el priva d’ésser crític amb la naturalesa humana: ni tan sols un cataclisme tan extraordinari com el dels trífids ha estat suficient per unir-nos com a raça, sinó que ben aviat s’esdevenen les primeres diferències i conflictes. A partir d’un cert moment, fa ben bé l‘efecte que els pitjors enemics dels homes no són els trífids, sinó els propis homes.

En aquell nou món que havia recaigut en el salvatgisme, calia preparar-se per a comportar-se més o menys salvatgement.

Per anar endavant, calia primer aprendre a anar enrere. Es produeix, com també en bona part de les aproximacions al tema de l’holocaust zombi (tornem a pensar en The walking dead, per exemple, però no només), un retorn a una societat preindustrial, sense energia, amb escassetat d’aliments… on caldrà que els homes reaprenguin els vells oficis: la ramaderia, la pesca, l’agricultura…

Hem començat un camí que ens portarà cada vegada més endarrera fins que siguem capaços de fer-nos nosaltres mateixos tot el que necessitarem. Fins que arribi aquest moment no ens deturarem en aquest camí que condueix al primitivisme. Però quan hi arribem, podrem recomençar el camí de tornada cap a la civilització.

S’ha parlat en alguna ocasió que precisament Manuel de Pedrolo es va basar en aquesta novel·la per escriure el seu famós Mecanoscrit del segon origen (1974). És sobretot en aquestes reflexions on ho veiem. La idea de tornar a començar, de refer el món, travessa ambdues obres de dalt a baix. Ara bé, hi ha una important diferència: si en Pedrolo els causants del desastre són uns enemics exteriors (a l’estil de Wells), en Wyndham l’enemic és interior. Som nosaltres mateixos. Com en el cas dels zombis, són els homes que han creat el problema, en aquest cas els trífids. I és que els trífids no són cap entitats alienígena, sinó el fruit de la manipulació genètica (una mena de mutants transgènics avant la letre). Per això el protagonista dirà:

Ara els trífids m’inspiraven més repulsió que mai. Al capdavall, eren creació de l’home, i l’home els havia conreat per pur afany de guany. No es podia acusar la naturalesa de llur existència. D’una manera o altra els trífids havien estat «fabricats» per l’home, a base de successius encreuaments o empelts.

Finalment, el desenllaç seria en els tres últims capítols (del 15 al 17). Sense arribar al nivell dels primers, el relat torna a prendre volada en aquests capítols, situats a una certa distància temporal dels anteriors. Han passat els anys i els supervivents han començat a assentar-se. I fins a cert punt ja no es tracta només de sobreviure, sinó també de viure novament. El fill de Josella ve a representar, com el de l’Alba i en Dídac, l’esperança que reneix enmig les runes. Des d’aquest punt de vista hem d’entendre aquestes paraules del protagonista:

Si me n’oferissin la possibilitat, votaria per tornar al món vell, però amb certes condicions. Perquè, a despit de tot, dintre meu sóc més feliç ara que no ho havia estat mai.

També a l’Alba li passava una cosa semblant. És l’efecte Robinson Crusoe.

En definitiva, El dia dels trífids és una extraordinària novel·la, a estones, que mostra el camí a multitud d’obres posteriors que amb més o menys claredat s’hi inspiren. Ara bé, potser en algun punt avui dia el temps hagi jugat en contra seva. L’explicació sobre els trífids i el cometa no acaba de quallar del tot. Costa imaginar que es tracti de dues coincidències, essent com són dos fets tan anòmals i extraordinaris. Tot i que Wyndham planteja la possibilitat que no sigui així, l’autor sembla més interessat en insinuar una possible relació amb l’ús d’armes secretes que no pas amb l’element sobrenatural de la invasió alienígena (en la línia per exemple de Els lladres de cossos (1955), de Jack Finney), més del gust, potser, del lector modern. Però és comprensible. La novel·la va ser escrita en plena guerra freda, i per això Wyndham prefereix jugar amb la por a la destrucció bacteriològica, a les armes biològiques i a demés fantasmes ben vius durant aquells anys.

En aquest marc, també és cert que s’especula de forma ben interessant a propòsit de l’evolució dels humans i d’alguna manera es justifica el canvi en l’ordre jeràrquic del planeta. Ja no serem els homes els amos del món, sinó els trífids, que mica en mica s’hi aniran adaptant millor.

No seria natural que un tipus de criatura dominés perpètuament (…) La vida, en conjunt, ha de ser dinàmica i no estàtica. Forçosament s’han de produir canvis.

Ressona en aquestes paraules l’esperit d’una altra genial novel·la, amb la qual també podem establir algun paral·lelisme: La guerra de les salamandres (1936), del txec Karel Capek.  Aquí, com allà, a més, els humans i el seu desmesurat afany de riqueses, a qualsevol preu (en ambdós casos a costa d’alterar les lleis naturals o l’equilibri ecològic del planeta) du al desastre que acabarà amb nosaltres, en una mena de justícia poètica on la natura acaba vencent.

Daniel Genís

Daniel Genís

Doctor en literatura. Professor de llengua a secundària. Culturalment dispers. És el fundador i mantenidor d’aquest web. També a @fantastik_cat

dgenis has 297 posts and counting.See all posts by dgenis

2 thoughts on “EL DIA DELS TRÍFIDS (1951) – John Wyndham

  • 23 de febrer de 2015 at 14:54
    Permalink

    La gran capacitat dels trífids, com diu el llibre, és que eren perfectament capaços d’extreure lliçons de l’experiència. Bona recomanació!

    Reply
    • Daniel Genís
      23 de febrer de 2015 at 16:31
      Permalink

      Sí, la història ha demostrat que plantes, insectes i salamandres són millors que els homes aprenent dels seus errors. Per això acabaran dominant la terra 🙂

      Reply

Deixa un comentari