SOBRE HÉROES Y TUMBAS (1961) – Ernesto Sábato

Autor: Ernesto Sábato
Títol: Sobre héroes y tumbas
Editorial: Seixa Barral
Any: 2011 (1961)
Pàgines: 477
ISBN: 978-84-32207-72-3
Valoració: ★★★★★

 

Considerada la millor novel·la argentina del segle XX, Sobre héroes y tumbas, d’Ernesto Sábato, és una obra de profunda introspecció psicològica, com totes les de l’autor de El túnel (1948), que indaga en els conflictes interns d’uns personatges i un país, Argentina, plens de contradiccions. La novel·la intercala múltiples històries que es desenvolupen a molts anys de distància i tenen protagonistes molt diferents, des de mitjans del segle XIX (amb el cop del general Lavalle i l’enfrontament entre els unitaris i els federals de Rosas) fins cent anys més tard (durant el peronisme), però el nexe que les uneix totes és la història terrible d’una família de l’oligarquia argentina vinguda a menys, els Vidal-Olmos, explicada a través del seu últim representant, la jove Alejandra. O a través del record que Alejandra deixa en Martín, especialment, ja que des de la primera pàgina sabem que Alejandra se suïcida, doblegant-se a aquell instint natural de la seva família que els aboca inevitablement a la bogeria, la desesperació i la infelicitat.

El desenllaç, doncs, el coneixem ja des de la primera pàgina, amb aquella “Nota preliminar” on Sábato gairebé ens ho explica tot (si llegim amb atenció), aparentment sense dir res:

Las primeras investigaciones revelaron que el antiguo Mirador que servía de dormitorio a Alejandra fue cerrado con llave desde dentro por la propia Alejandra. Luego (aunque, lógicamente, no se puede precisar el lapso transcurrido) mató a su padre de cuatro balazos con una pistola calibre 32. Finalmente, echó nafta i prendió fuego.

Sufocat l’incendi, es va trobar ocult a la casa un estrany «Informe sobre ciegos», que Fernando Vidal va acabar d’escriure la nit de la seva mort. Al llarg de les dues primeres parts (“El Dragón y la Princesa” i “Los rostros invisibles”), situades abans dels fets narrats en la “Nota preliminar”, en prou feines sentirem a parlar més de Fernando i d’aquest Informe, però el misteri que es respira cada cop que n’hi ha una referència insinua l’existència subterrània d’una història important, terrible, que es desenvoluparà, efectivament, al llarg de la tercera part.

En les dues primeres, en canvi, Sábato centra l’atenció del lector en els amors de Martín i Alejandra. Martín del Castillo és un jove taciturn i solitari, marcat per un profund dolor existencial, i Alejandra Vidal (descendent d’una família absolutament desestructurada i disfuncional, que diríem avui dia essent molt generosos) ratlla la psicopatia en moltes de les seves actituds, la qual cosa la converteix en una autèntica figura tràgica, en tota una femme fatale. Tots dos viuran una curta però intensa relació, abocada, inevitablement, al desastre més absolut.

Me fascinaba –agregó Martín- como un abismo tenebroso, y si me desesperaba era precisamente porque la quería y la necesitaba.

Martín voldria Alejandra com la princesa de conte desvalguda i necessitada d’un príncep blau que la salvi de les urpes del drac, però Alejandra no és així.

El dragón no vigila a su lado amenazante como lo imaginamos en los mitos infantiles, sino, lo que era más angustioso, dentro de ella misma: como si fuera una princesa-dragón, un indiscernible monstruo, casto y llameante a la vez, candoroso y repelente al mismo tiempo: como si una purísima niña vestida de comunión tuviese pesadillas de reptil o de murciélago.

Aquesta castedat, precisament, oculta secrets terribles que tenen a veure amb aquell tal Fernando, el pare d’Alejandra, secrets inconfessables i inconfessats, però que anem intuint a mesura que girem les pàgines.

Aquestes dues primeres parts, però, en realitat parlen de molt més que d’aquests amors:

En aquella muchacha descendiente de unitarios y sin embargo partidaria de los federales, en aquella contradictoria y viviente conclusión de la historia argentina, parecía sintetizarse, ante sus ojos, todo lo que había de caótico y de encontrado, de endemoniado y desgarrado, de equívoco y opaco.

Martín, en repassar els fets que dugueren al tràgic final d’Alejandra, la transfigura en la pròpia història nacional argentina, establint un paral·lelisme dona-pàtria on les virtuts i defectes de l’una semblen ser també les de l’altra.

Había dos naciones en el mismo país, y esas naciones eran mortales enemigas, se observaban torvamente, estaban resentidas entre sí (…) Y de pronto parecía como si ella fuera la patria (…) Patria era infancia y madre, era hogar y ternura; y eso no lo había tenido Martín; y aunque Alejandra era mujer, podía haver esperado en ella, en alguna medida, de alguna manera, el calor y la madre.

És així, lligant-ho tot, que pren sentit el relat intercalat en aquestes parts (i que segueix en l’última) de la mort del general Lavalle. Es tracta de la història dels últims dies de Juan Galo de Lavalle (1797-1841), militar i polític argentí pel partit unitari i figura destacada de la guerra de la independència. Bàsicament es ressegueixen els fets a partir del 9 d’octubre de 1841, quan els federals troben la casa on era amagat Lavalle, en retirada, i el maten d’un tret. Després de saber de la mort del general, els federals van ordenar la recerca del cos per decapitar-lo i exhibir el seu cap en una pica. Però els seus oficials van aconseguir fer-se amb les restes, cobrir-les amb una bandera argentina i un poncho i després dirigir-se al nord, a través de la Quebrada d’Humahuaca. El relat de Sábato, tremendament poètic i tràgic, se centra sobretot en la fugida dels homes de Lavalle amb el seu cos i en la dramàtica resolució que hagueren de prendre: a la vora d’un rierol van descarnar-lo, van embolicar les parts toves en una bossa de cuir i les van enterrar prop de la Capella de la Immaculada Concepció. El cor va ser col•locat en un recipient amb aiguardent, els seus ossos rentats i posats en una caixa amb sorra seca i el seu cap guardat en un recipient amb mel. Les restes van ser portades a Potosí, on van ser rebudes amb grans honors pel Govern bolivià, i finalment inhumades.

En aquestes dues parts també apareix, gairebé passivament, escoltant les confessions sentimentals de Martín, un altre personatge, Bruno, que prendrà més protagonisme en l’última part. Es tracta d’una mena de jo reflexiu de l’autor. El que, d’alguna manera, teoritza més i millor el significat de l’obra. S’ha dit que després del missatge desesperançat de El túnel, Sábato va construir a Sobre héroes y tumbas una “absurda metafísica de la esperanza” (en paraules seves). Si de cas cal relacionar aquesta metafísica amb la reformulació d’alguns valors que tenen a veure especialment amb la raó. L’home no és un ésser racional, ve a dir-nos, i això és el que ens salva, precisament. La raó, que tradicionalment s’havia erigit en bandera del bo i millor de la nostra naturalesa, du inevitablement a l’escepticisme, el cinisme i l’aniquilació.

Por suerte, el hombre no es casi nunca un ser razonable, y por eso la esperanza renace una y otra vez en medio de las calamidades.

La tercera part és el famós “Informe sobre ciegos”, que amaga la clau interpretativa de tot el llibre. En realitat és un text gairebé autònom, amb un estil i un contingut absolutament diferents de la resta de la novel·la. En les escasses 150 pàgines que ocupa, llegim completament astorats una espècie de testament vital en primera persona, absolutament grotesc i desmesurat (els desvaris d’un boig rematat, pensaríem), de Fernando Vidal Olmos, el pare d’Alejandra. És llavors, llegint aquest Informe, quan descobrim que Fernando, que s’autodenomina un “investigador del Mal”, s’ha passat la vida obsessionat amb la ceguesa, la qual relaciona precisament amb el mal.

Los ciegos me obsesionaron desde chico y hasta donde mi memoria alcanza recuerdo que siempre tuve el impreciso pero pertinaz propósito de penetrar algún día en el universo en que habitan.

Fernando els estudia analíticament, obssessivament, i creu descobrir que s’oculten en un entramat de túnels subterranis, en una mena de submón.

Más de una vez en mi vida había meditado en la existencia de aquella red subterránea, sin duda por mi tendencia a cavilar sobre sótanos, pozos, túneles, cuevas, cavernas y todo lo que de una manera o de otra está vinculado a esa realidad subterránea y enigmática: lagartos, serpientes, ratas, cucarachas, comadrejas y ciegos.

D’aquesta manera la seva monomania l’acaba introduint en un malson de persecucions, enganys i espionatges que en realitat només existeixen dins el seu cap. El que per a ell respon a una lògica de pedra picada, per a la resta és una actitud delirant. L’únic reialme subterrani en què de debò aconsegueix enterrar-se Fernando Vidal serà en la seva pròpia bogeria.

Per tot això, aquesta tercera part s’aproxima poderosament a El túnel (tal i com hauran notat els que hagin tingut la sort de llegir aquella altra grandíssima novel·la). De fet, a Sobre héroes y tumbas hi ha una autoreferència al protagonista d’aquella, el pintor Pablo Castel, l’assassí de María Iribarne. És un tret propi de Sábato aquest autoreferenciar-se. Passa entre la nostra novel·la i El túnel, i passa també entre Sobre héroes y tumbas i una novel·la posterior, Abaddón, el Exterminador (1974), per exemple. Els túnels i cavernes, el que no es veu, el que està per sota… no remeten tant en Sábato a l’element geològic i literal com a allò que Machado en deia “las galerias del alma”. El subconscient. Per això aquesta tercera part, especialment i molt més que les altres, és un descens als inferns íntims de Fernando, el qual reformula a través de la seva lògica gens raonable el mite platònic de la caverna, de tal manera que serà només ell qui pugui entreveure

Los suburbios del mundo prohibido (…) cuyo testimonio nunca hasta hoy ha llegado inequívocamente a manos de los hombres que allá arriba siguen viviendo su candoroso sueño.

Als seus ulls demenciats, ell és

Una especie de héroe, de héroe al revés, héroe negro y repugnante, pero héroe.

Com si hagués passat pel mirall còncau de Valle-Inclán i hagués cobrat el valor d’heroi esperpèntic Fernando creu que és l’únic que hi veu en un món de cecs, quan en realitat és a la inversa. De fet, aquesta imatge apareix de manera molt més clara en la part final de la novel·la (“Un Dios desconocido”), situada just després de l’assassinat de Fernando i el suïcidi d’Alejandra. Aquí pren protagonisme el personatge de Bruno, que, tal i com ja hem dit, és una mena d’alter ego del propi Sábato, o almenys de la seva cara més reflexiva i filosòfica. En aquesta última part, que clou totes les històries magistralment, la prosa de Sábato ens acara a un cert sentit de fatalitat que troba explicació, únicament (i encara), en aquestes paraules da Bruno:

Los locos, como los genios, se levantan, a menudo catastróficamente, sobre las limitaciones de su patria o de su tiempo, entrando en la tierra de nadie, disparatada y mágica, delirante y tumultuosa, que los buenos ciudadanos contemplan con sentimientos cambiantes; desde el miedo hasta el odio, desde el aparente menosprecio hasta una especie de pavorosa admiración. Y sin embargo esos individuos excepionales, esos hombres fuera de la ley y de la patria conservan, a mi parecer, muchos de los atributos de la tierra en que nacieron y de los hombres que hasta ayer fueron sus semejantes aunque como deformados por un monstruosos sistema de proyección hecho con lentes torcidos y con amplificadores desaforados.

Tremendament exigent en el fons i en la forma, Sábato ens ofereix un descens a les entranyes de la història de la seva gent i el seu país, però també a les de tots nosaltres i de tots els països. Perquè és això el que tenen les grans obres, les que s’anomenen clàssics universals. Valen pel que són i pel que transcendeixen. I aquesta obra transcendeix molt.

Daniel Genís

Daniel Genís

Doctor en literatura. Professor de llengua a secundària. Culturalment dispers. És el fundador i mantenidor d’aquest web. També a @CiFiCAT

dgenis has 305 posts and counting.See all posts by dgenis

Deixa un comentari