EL COGOMBRE SIDERAL (2000) – Sebastià Roig

RESSENYA

EL COGOMBRE SIDERAL (2000) – Sebastià Roig

Paròdia del tot disbauxada de Flash Gordon força pujada de to.

Autor: Sebastià Roig
Títol: El cogombre sideral
Any: 2000
Editorial: Destino
Pàgines: 246
ISBN:84-233-3274-8
L’has llegit?
Valora’l*:

0 votes, average: 0,00 out of 50 votes, average: 0,00 out of 50 votes, average: 0,00 out of 50 votes, average: 0,00 out of 50 votes, average: 0,00 out of 5

Vots emesos: 0.
Mitjana: 0,00 sobre 5.


*Has d’iniciar sessió.

Loading…

Sebastià Roig ens ofereix amb aquesta novel·la una alenada d’aire fresc en la, de vegades, encotillada literatura catalana contemporània. El cogombre sideral vol ser el particular homenatge de la nostra literatura a les revistes pulp (revistes de baix cost, de contingut sensacionalista, acompanyades amb vinyetes a l’estil dels còmics i sovint d’una qualitat qüestionable), de què precisament estem orfes culturalment. La novel·la, que té un munt de concomitàncies amb clàssics de la literatura i el cinema de ciència ficció de sèrie B, arrenca d’igual manera com ho feia la pel·lícula Flash Gordon (Mike Hodges, 1980), però es desenvolupa amb molt més humor i sentit paròdic: un esportista d’elit, a la novel·la un tal Borja (a la pel·lícula Flash) i una jove de corbes marejants, la Conxa, es veuen immersos en un accident (de cotxe a la novel·la, d’aviació a la pel·lícula) que els mena a conèixer un estrambòtic personatge, el doctor Schrödinger. Schrödinger (nom potser basat en Erwin Schrödinger, físic famós per les seves contribucions al desenvolupament de la mecànica quàntica i pare de la denominada “equació d’Schrödinger”) encarna al paper la figura del mad scientist de la mateixa forma que al cel·luloide ho feia el doctor Hans Zarkov. L’amenaça, en ambdós casos, és la mateixa: un tirà extraplanetari està entestat a destruir el nostre petit planeta i ells tres semblen ser els únics amb números per evitar-ho. En contra de la seva voluntat, la Conxa i en Borja són embarcats en la Marisé, el coet espacial construït pel doctor Schrödinger. Tots tres s’envolen en direcció al perill que amenaça el món: un planeta amb forma de cogombre.

Un cop al planeta, de nom Recuitlovàquia, el primer que coneixen és la seva capital, Necrolòpolis. Allà hi viuen els gallimarsots (molt semblants als homes-falcó de Flash Gordon) i la seva dictadora, Addaia. La governant, una espècie de dominatrix alienígena de formes suggerents i apetit sexual insaciable, mostra el seu absolut menyspreu pel valor de la vida humana, i els descobreix els seus plans de construcció d’un gran canó que convertirà l’oxigen de l’atmosfera en crispetes. Tots els sers humans moriran ofegats.

És la particular versió recuitlovàquica de l’Estrella de la Mort de La guerra de les galàxies (George Lucas, 1977). La Conxa i el doctor aconsegueixen fugir, però Borja accepta de grat per força quedar-se com a esclau sexual d’Addaia. De fet, el sexe és un dels elements destacats en la novel·la, com ja és costum en Sebastià Roig (vegeu també Mugrons de Titani (2005), juntament amb Salvador Macip) i les escenes lúbricofestives abunden i encenen la lectura cada dos per tres amb descripcions ben explícites.

Mentrestant, la Conxa i el doctor han arribat a la Zona Prohibida (un altre clixé ben propi del gènere) i han entrat en contacte amb un poble de proscrits que tenen per enemiga acèrrima la tirana planetària. Segons els conten, la dictadora els persegueix perquè vol tot l’ogró del planeta. Una mena de viagra molt preuada i per la qual Addaia està disposada a arrasar amb tot el que se li posi al davant. Vindria a ser la versió paròdica del soma d’Un món feliç (1931) de Huxley, o una picada d’ullet a l’espècie de Duna (1965) de Frank Herbert. Enmig dels intents de convèncer els proscrits perquè els donin un cop de mà en el seu desesperat intent d’evitar la destrucció de la Terra, la Conxa encara té temps de comprovar els efectes de l’ogró. Els personatges no perden mai ocasió d’alliberar les tensions del seu entrecuix, tal hi fa el perill que els sotgi ni la pressa que duguin.

A propòsit d’això, al clàssic de la ciència ficció de Larry Niven Món anell (1970), un extraterrestre anomenat Nessus s’escandalitzava pel fet que cap espècie racional, deia, copulava amb tanta freqüència com la humana. Nessus hauria quedat absolutament perplex del ritme fornicatori dels humans i no humans en la peripècia de Roig! De fet, resulta un joc curiós observar els paral·lelismes entre totes dues novel·les. Més enllà de l’argument, amb algunes interessants semblances, Món anell passa per ser la primera gran novel·la de ciència ficció dura, és a dir, aquelles en què el rigor tècnic i científic en els detalls passa per davant del propi relat. En alguns punts de la nostra novel·la vegem trastocada aquesta intenció, fent avinent que els detalls i els tecnicismes que ens brinda l’autor són més en clau humorística que per afavorir la versemblança. De fet, com més tècnica l’explicació, més divertit el resultat. Roig ja ens deixa clar només començar que a Recuitlovàquia les lleis físiques i lògiques eren transgredides amb una naturalitat esfereïdora.

És un “tot s’hi val”. Així, barrejant-ho tot sense vergonya, Roig ens parla de terraformació, de fisiognomonia planetària, de les lleis fisicantròpiques, de radiotelepollàstrica o de la teoria dels ponts Einstein-Rosen que permeten viatjar per forats de cuc… dins del propi planeta.

Sebastià Roig s’ha mostrat interessat des de sempre per la cultura popular, i és des d’aquesta vessant que s’ha aproximat al terror (vegeu Els malsons dels nostres avis) i a la ciència ficció (vegeu El futur dels nostres avis). També ha demostrat ser un bon coneixedor del món del còmic en el seu llibre Les generacions del còmic (2000). Amb El cogombre sideral forneix un primer i reeixit intent de dotar la ciència ficció catalana d’un relat desenfadat, grotesc, kitsch, un relat que bascula a voltes entre els gèneres del fantàstic, l’humor i l’erotisme, molt en la línia dels pulps “spicy & saucy” (“picant i desvergonyit”) i d’historietes com Buck Rogers (1928), Flash Gordon (1934) o la fantàstica Barbarella (1962), digna iniciadora del denominat fantaeròtic. Llàstima de la portada, molt sosa i gens en consonància a un gènere que ha destacat sempre per l’exuberància en les seves cobertes, on sovint s’exhibien cossos garratibants de damisel·les mig despullades en braços del seu heroi galàctic, a l’estil de les d’una Danielle Steel futurista. El cogombre sideral, aquí, suspèn la comparació, però en la resta el llibre podem dir que és un digne exemple de pulp o novel·la de sèrie B a la catalana.

L’has llegit?
Valora’l*:

0 votes, average: 0,00 out of 50 votes, average: 0,00 out of 50 votes, average: 0,00 out of 50 votes, average: 0,00 out of 50 votes, average: 0,00 out of 5

Vots emesos: 0.
Mitjana: 0,00 sobre 5.


*Has d’iniciar sessió.

Loading…

T’ha agaradat? Comparteix:

Subscriu-te
Notify of

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments