EL FUTUR DELS NOSTRES AVIS (2012) – Sebastià Roig

Autor: Sebastià Roig
Títol: El futur dels nostres avis
Editorial: Diputació de Girona
Any: 2012
Pàgines: 187
ISBN: 978-849674790-6
Valoració: ★★★★

 

Cal situar El futur dels nostres avis en la moda originada els últims anys a Catalunya de descoberta de la nostra antiga literatura fantàstica o de ciència ficció, o d’anticipació (antologies, cursos, premis, conferències, associacions, tertúlies, congressos, grups, blocs, etc.). No fa gaire ressenyàvem dues altres il·lustres aportacions en aquest camp, des de l’assaig i el recull de textos: Futurs imperfectes. Antologia de la ciència ficció (Edicions 62, 2013), d’Antoni Munné-Jordà, i Els altres mons de la literatura catalana. Antologia de narrativa fantàstica i especulativa (Galàxia Gutenberg, 2005), de Víctor Martínez-Gil. Aquells i aquest, tots junts, conformen una interessantíssima aproximació podríem dir que gairebé arqueològica a un gènere

Que els catalans hem conreat amb freqüència i insistència malgrat un cert desdeny d’una bona part dels lectors del país.

Sebastià Roig, en el seu anhel de reivindicar la importància de la cultura popular, també en aquest procés que dèiem de (re)descoberta de la nostra ciència ficció, uneix en aquest llibre dues característiques que també trobàvem a Els malsons dels nostres avis. El Terror i el Fantàstic a Catalunya (Duxelm, 2007), amb el qual aquest llibre conforma un tàndem admirable: el rigor i la passió. Si per un costat estem davant d’un llibre perfectament estructurat i amb profusa documentació d’arxiu, per un altre cal assenyalar que tot aquest devessall de dades ens és donat amablement, sense embafar, a través d’una prosa àgil i amb la característica dosi d’ironia i mala llet de Roig.

El llibre s’estructura en un Pròleg (obra de Salvador Macip), set capítols (amb abundants notes al final de cadascun) i en uns aparats complementaris al final, amb una taula cronològica de la ciència ficció a Europa, als Estats Units i a Catalunya i un Índex onomàstic d’autors i llibres apareguts en l’estudi. Pel que fa al rovell de l’ou, els set capítols que conformen l’esperit del llibre, val a dir que l’autor ha confegit la seva particular visió de la història del nostre univers fantàstic i de ficció a partir d’agrupaments temàtics, que al seu torn avancen cronològicament des dels inicis fins als moments més actuals. Així doncs, el primer capítol, “El dia que va néixer la ciència ficció”, serveix de davantal a tot el volum i ens fa una anàlisi detallada del naixement del gènere a finals del segle XIX, coincidint amb la que es considera la primera novel·la de ciència ficció: Frankenstein (1818), de Mary Shelley. També en aquest capítol Roig ens presenta els dos “pares” de l’invent, Jules Verne i H.G. Wells, i ens els contraposa. A la fi, particularitza el fenomen i situa el naixement de la ciència ficció a Catalunya, en les figures de Frederic Pujulà, autor d’Homes artificials (1912), Onofre Parés, autor de L’illa del gran experiment (1927), i Josep Maria Francès, autor de Retorn al sol (1936). Al segon capítol, “L’arribada dels tecnosavis”, Roig reprèn el mite de Víctor Frankenstein i ens parla de la figura dels mad scientists. Segons ens diu, n’hi ha de dos tipus: el prometeic que lluita en favor de la humanitat i el demoníac, preocupat a desafiar les lleis naturals.

La major part dels nostres savis sol tenir més tirada cap als rols prometeics.

Roig està pensant, per exemple, en el savi protagonista del monòleg teatral L’escudellòmetro (1905), de Santiago Rusiñol.

Les utopies i el seu grau de versemblança ocupa bona part dels dos capítols següents: “Cel enllà, cel ençà”, on Roig parla dels anhels, molts cops exagerats, de la indústria aeronàutica, en el món quotidià i en el literari, i “Tots en òrbita”, on analitza a bastament el somni dels viatge espacials, i on ens retrobem amb Verne, primer, en el seu De la Terra a la Lluna (1870), i H.G. Wells, després, amb Els primes homes a la Lluna (1901). Roig es fa eco en aquestes pàgines de les discussions entre els dos grans visionaris a propòsit de la base científica de les seves màquines fantàstiques (que si un projectil, que si una nau). Però no s’atura únicament en el paper. En aquests capítols també repassa els primers films fantàstics, de la mà de Méliès, Thea von Harbou o Fritz Lang. El cinquè capítol, “Cap al passat i el demà passat”, tracta el tema dels viatges en el temps, tot sovint associats a la fi del món. Més enllà de La màquina del temps (1894) d’H.G. Wells, la hilarant Un ianqui a la cort del rei Artús (1889), de Mark Twain, i les seves múltiples versions cinematogràfiques, van donar a casa nostra productes com ara el conte curt “Un home retrassat” (1930) de Josep Broquetas. També l’estrena del film L’últim home (1933) va fer córrer la tinta dels nostres escriptors, des de J.M. de Sagarra a les pàgines de la revista Mirador fins, per exemple, Manuel de Pedrolo i el seu relat “Darrer comunicat de la Terra” (1973). Al costat dels referents universals, Roig ens descobreix les nostres petites perles, que són les que fan aquest llibre tan interessant. Un altre exemple n’és el relat “La fi del món a Girona” (1919), de Joaquim Ruyra, que en opinió de l’autor podria haver estat tota una

Disaster movie ultralocal, catòlica i de gran pressupost.

Al penúltim capítol, “La ciutat futura”, Roig analitza l’impacte que l’electricitat va tenir en la transformació del món urbà el segle XIX, i com això va influir en el nostre art. És l’època dels gratacels. Evidentment, en aquest capítol tindrà un lloc preponderant la pel·lícula Metròpolis (1927), de Fritz Lang. No només quant a l’aspecte estètic, sinó també al missatge ideològic, que va calar amb força a casa nostra:

Algunes premisses del film de Fritz Lang semblen guspirejar, com a mínim, en dos textos amarats de conflictes socials i desitjos utòpics: la farsa dramàtica “Molock i l’inventor” (1930), d’Ambrosi Carrión, i la novel·la Retorn al sol (1936), de Josep Maria Francès.

Potser no sota la influència del film de Lang, però sí en la mateixa línia de somiar ciutats futures, Roig ens dóna alguns títols més ben interessants: la comèdia teatral “L’any 13.000” (1894), de Manuel Figuerola, les proses poètiques de “La clàxon i el camí” (1932), de Carles Sindreu, el drama de Lluís Masriera “Les gàrgoles de la Seu” (1935) o el conte “Els habitants del pis 200” (1936), d’Elvira Augusta Lewi. L’últim capítol, “Músculs i engranatges”, aprofundeix en el mateix. Les novel·les distòpiques prenen relleu i el maquinisme ja no es veu com la solució als mals del món. Tot el contrari. A Rússia Nosaltres (1920) d’Evgueni Zamiatin i a Anglaterra Un món feliç (1932) de Huxley s’encarregaren de fer evidents les paradoxes del sistema. A Catalunya va tenir molta rellevància, per un costat, l’obra teatral R.U.R (1920), del txec Carel Capek i, per un altre, l’estrena del film de Charlot Temps moderns (1936).

Malauradament, però, aquesta efervescència cultural i apropiació d’idees, tan pròpia de la nostra literatura (sempre atenta al que es cuinava a Europa), quedà estroncada amb la guerra civil, i com diu Víctor Martínez-Gil, durant vint anys no trobem més mostres de ciència ficció catalana. Moltes d’aquelles prediccions van quedar en no-res.

A casa nostra, almenys durant quaranta anys, l’esdevenidor va ser com se l’imaginaven Franco, Queipo de Llano, Millán Astray i altres llumeneres, totes elles conegudes, vés per on!, per la seva falta d’imaginació, tolerància i capacitat de somiar.

En definitiva, podem dir que El futur dels nostres avis és un llibre que fascina, que enganxa. Pel que diu i per com ho diu. A més, el llibre està molt ben editat, i va acompanyat de nombroses il·lustracions i fotografies a color que resulten ben interessants. Fan falta aproximacions com aquesta, rigoroses però amb esperit divulgatiu a l’altra literatura, a aquella que queda tants cops oculta sota la literatura oficial, seriosa, amb majúscules.

Estudis com aquest defugen l’erudició innecessària i omplen les llacunes de la nostra història en un format amè i popular. És un retrat d’una Catalunya que desconeixem, la que no surt als llibres ni als manuals, i només per això ja mereixeria un lloc preferent a les biblioteques dels lectors inquiets.

Doncs això mateix.

Daniel Genís

Daniel Genís

Doctor en literatura. Professor de llengua a secundària. Culturalment dispers. És el fundador i mantenidor d’aquest web. També a @fantastik_cat

dgenis has 298 posts and counting.See all posts by dgenis

Deixa un comentari