REPERTORI DE MANUSCRITS CATALANS ANTICS (1620-1714) (2006) – AAVV

Autor: Eulàlia Duran (dir.), Maria Toldrà (comp.), Anna Gudayol (col·l.)
Títol: Repertori de manuscrits catalans (1620-1714) [vol.1]
Editorial: Institut d’Estudis Catalans
Any: 2006
Pàgines: 681
ISBN: 9788472838901
Valoració: ★★★★★

 

L’any 1998 un equip de recerca tutelat per Eulàlia Duran i format per M. del Mar Batlle, Eulàlia Miralles, Maria Toldrà i Joan Tres va iniciar la publicació del Repertori de manuscrits catalans, una iniciativa ambiciosa i valenta que pretenia assolir uns objectius molt concrets: en primer lloc, l’elaboració d’un catàleg de manuscrits produïts als països de parla catalana de la Corona d’Aragó durant els segles de l’Edat moderna; segonament, aportar el suport bibliogràfic necessari als estudiosos de la nostra cultura literària d’aquests anys; i finalment, oferir als investigadors una panoràmica àmplia, ordenada i completa de la producció escrita als Països Catalans durant el període indicat. Aquesta iniciativa tenia un precedent ben clar: el Repertori de manuscrits catalans que Pere Bohigas va iniciar durant la dècada de 1920, però que la guerra va estroncar quan encara es trobava en un estadi primerenc. Ja a la dècada dels 80, hi hagué un intent de recuperar aquella iniciativa frustrada: el nou projecte, que pretenia repertoriar els manuscrits de tota l’Edat moderna, era integrat pels professors August Bover, Eulàlia Duran i Albert Rossich, i coordinat per Joaquim Molas. Malauradament, no va tenir continuïtat. D’aquest grup, però, van sorgir alguns dels membres que l’any 98 van decidir ―val a dir que aquesta vegada de manera definitiva― de reprendre el projecte. El volum que ressenyem aquí, dedicat al període 1620-1714, és la continuació de la sèrie inicial del Repertori, aquella dedicada a inventariar els manuscrits dels anys 1474-1620, i que a hores d’ara, estant encara en curs ―resten els volums dedicats a recollir els manuscrits de fora de la ciutat de Barcelona i de fora del Principat―, compta ja amb quatre volums publicats, incloent el que hem esmentat: I (1998), II.1 (2000), II.2 (2001) i III (2003).

Lògicament, el projecte d’inventariar tots els manuscrits catalans de l’època moderna ―més de tres-cents cinquanta anys!― demana de manera ineludible restriccions cronològiques que, ens atrevim a dir que inexcusablement, acabaran fent l’efecte de ser sempre arbitràries. El tall cronològic que es va decidir per a la sèrie inicial podia fer l’efecte d’ésser dràstic, però servia per centrar-la en els anys del segle XVI, els del denominat Renaixement. Si llavors podia semblar que aquesta partició entorpia d’alguna manera el maneig de l’obra ―pel que suposava de trosseig dels manuscrits―, amb la inauguració d’aquesta nova sèrie, que amplia el marc cronològic del Repertori al segle XVII, els anys del Barroc, la visió de conjunt comença a prendre forma, les suposades arbitrarietats resten molt més justificades i, tot plegat, ja comença a acostar-se al projecte global que als anys 80 s’havia imaginat. Un cop enllestits tots els volums previstos d’aquestes dues sèries, i s’hi hagi sumat la sèrie que resta, relativa a l’època neoclàssica, al segle XVIII, la panoràmica de la nostra cultura literària durant aquests anys promet ser molt més completa, rica i lliure de prejudicis mal fundats.

És cert que la literatura catalana culta d’aquesta època ―no pas la popular― minvà, tant en qualitat com en quantitat, respecte a la produïda durant els fecunds anys de l’Edat mitjana a casa nostra, però el terme Decadència, amb què sovint la nostra història literària s’ha referit amb menyspreu a l’època compresa entre els segles XVI i XVIII, és injustificat. El terme fou un invent manllevat per la Renaixença de la història política, i si bé dins d’aquest camp pot resultar adequat, la seva utilització en el camp de la història de la literatura no ho és gens, com obres com el Repertori vénen a demostrar. L’interès de la generació vuitcentista per retrobar una història nacional de Catalunya que respongués a un determinat ideal va suposar, a la llarga, que existís una literatura més urgent d’ésser recuperada ―la dels anys de plenitud política del Principat, la medieval― i una altra que no n’era tant ―aquella de la nostra època de la Decadència literària i política, en paraules de Massó i Torrents. Les connotacions d’anormalitat que arrossega aquest terme, però, no s’ajusten gens a la realitat literària de l’època, que si bé no presenta l’esplendor de l’Edat mitjana ―o del Siglo de Oro castellà― es manté viva durant tots aquests segles i segueix els corrents literaris europeus de l’època, com qualsevol altra literatura: Renaixement, Barroc, Neoclassicisme i Pre-romanticisme.

La idea que l’invent revolucionari de la impremta ―que va arribar als Països Catalans a la segona meitat del XV― va substituir els vells còdexs escrits a mà pels nous llibres d’estampa no és exacta al referir-nos al cas particular de la nostra literatura. Juntament amb el seu poder difusor, la impremta va suposar la descoberta dels nous criteris de mercat. Amb el seu invent s’abaratiren els costos dels llibres i se’n va universalitzar la seva difusió, però alhora els factors econòmics i socials adquiriren molta rellevància, no només a l’hora de transmetre les obres literàries, sinó fins i tot en la seva creació. Així doncs, en aquesta època crucial en què la cultura escrita europea i peninsular va efectuar el salt dels scriptoria dels copistes als tallers dels impressors, aquests nous criteris d’índole empresarial ocasionaren que cultures amb llengües minoritàries ―o fins a cert punt minoritzades― tinguessin un accés limitat al nou format. Fou el cas de la nostra, on el manuscrit continuà tenint molta més importància que l’imprès. És en aquest punt on obres com el Repertori resulten tremendament necessàries per corregir les opinions que feien de la nostra època moderna un erm cultural.

Fruit del tòpic vuitcentista, el predomini dels estudis de les obres medievals en detriment dels d’èpoques posteriors ha ocasionat llacunes inexcusables i prejudicis enquistats anys i anys, que en qualsevol altra societat normalitzada ja haurien estat superats. Així doncs, això ha comportat que avui en dia posseïm ja un bon grapat d’edicions i estudis remarcables de bona part de les nostres obres medievals, però que en canvi aquelles altres de l’època moderna restin o bé inconegudes per a la gran majoria o les edicions que en tenim duguin una enutjosa etiqueta de provisionalitat. Sortosament, però, sembla haver-hi hagut els últims anys un despertar de l’interès dels investigadors per aquesta nostra literatura de l’Edat moderna ―la creació de dues càtedres de literatura catalana moderna a la Universitat de Barcelona i a la de Girona en serien bona mostra― que ens fan pensar que ens dirigim cap a la normalització. El Repertori ve a ser un pas més en aquesta tasca, esdevenint una eina bàsica per a l’elaboració d’edicions, ara sí, rigoroses.

Ja he assenyalat al començament les restriccions cronològiques que abraça cadascuna de les dues sèries del Repertori. La primera sèrie s’inicia l’any 1474 i s’allarga fins al 1620. La primera data ens remet a la immediata postguerra civil catalana i a l’edició del primer llibre en català, les Obres o trobes en llaors de la Verge Maria. La segona, marca la fi del període renaixentista i l’inici del Barroc, alhora que permet d’incloure-hi els autors nascuts a la dècada de 1570 i formats durant el segle anterior. La segona sèrie, la que ens ocupa, s’inicia on acabava la primera, amb l’emergència dels cançoners barrocs i la producció de Vicent García, el rector de Vallfogona, i comprèn fins l’any 1714. La tria d’aquesta segona data, tan simbòlica, respon al seu ressò en l’imaginari col·lectiu i en la producció escrita de l’època. Com a criteri general, s’inclouen els autors nascuts cap al 1675 que l’any 1714 ja havien acomplert el seu cicle de formació. D’aquesta manera, s’evita que el tall cronològic migparteixi algunes biografies, com la del poeta i erudit Pere Serra i Postius, nascut el 1671 i mort l’any 1748. Així doncs, en els casos que això passa, s’ha decidit amb bon criteri descriure tota l’obra conservada, malgrat que aquest fet suposi traspassar els límits cronològics que s’havien marcat.

Una altra qüestió que mereix ésser comentada és la que fa referència al criteri de catalanitat que s’ha seguit per incloure o no un manuscrit en el Repertori. Seguint els mateixos criteris que en els volums anteriors

Les obres seleccionades són les escrites o copiades durant els anys 1620-1714 per autors i copistes nadius o instal·lats als països de parla catalana de l’antiga Corona d’Aragó […] així com les còpies posteriors, fins a mitjan segle XIX, d’obres produïdes per autors catalans d’aquella època que no siguin mers extractes.

Així doncs, els criteris de selecció i descripció dels manuscrits s’apliquen amb independència de la llengua amb què són escrites les obres ―català, castellà, llatí, grec, etc.―, sempre que estiguin vinculades d’una o altra manera a l’àmbit català. Sembla ben lògic aquest criteri, atenent al fet que la cultura catalana a l’Edat moderna tenia diverses llengües d’expressió: recordem les raons de Cristòfor Despuig en el pròleg als seus Col·loquis (1557) per no escriure la seva obra, com havien fet altres compatriotes seus, en llengua castellana ni en llatina, o el canvi tan sorprenent com natural de llengua de Jeroni Pujades entre l’inici de la seva Crònica universal (1609) i la continuació, en castellà. La realitat lingüística d’aleshores arribava a ser tan complexa que, durant els anys previs a l’esclat de la guerra dels Segadors, sabem que circulaven multitud de fullets anticastellans escrits, ni més ni menys, que en llengua castellana, bona mostra del que el professor Rafanell denomina la desconnexió entre la consciència lingüística i la consciència nacional.

Hem vist com el macroprojecte del Repertori ha suscitat entre les responsables tot un seguit de decisions gens fàcils, però necessàries en una obrada d’aquestes dimensions. L’evolució del projecte al llarg dels diversos volums, però, també ha deixat de manifest la voluntat dels qui hi treballen per millorar-lo, modificant els criteris inicials quan les circumstàncies així ho requerien. Ho vam veure especialment en els volums II.1 i II.2 respecte al primer de tots, i ho veiem de nou en aquest, quan en la «Presentació» Maria Toldrà ens informa que, a causa de la gran quantitat de materials conservats a partir de 1620, s’han vist obligats a centrar-se només en el fons de la Biblioteca de Catalunya, deixant per al pròxim volum els manuscrits conservats en l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona. La decisió suposa acabar amb l’estructura “de mirall” d’aquesta sèrie respecte a la de 1474-1620, però és del tot comprensible, ja que, a pesar d’aquesta limitació a un sol fons, aquest darrer volum és el més extens de tots. Una altra mostra del pragmatisme de les investigadores del projecte ha estat el d’incloure en aquest volum ―sempre que el tall cronològic ho ha permès― les omissions que s’havien produït en els volums passats i que s’han detectat ara.

Pel que fa als criteris de descripció dels manuscrits, segueixen els de la sèrie 1474-1620: a) identificació del manuscrit, amb les dades essencials per reconèixer-lo fàcilment; b) descripció externa, amb indicacions sobre la data del manuscrit, la numeració dels folis, la matèria, les mides, les mans, la tinta, etc.; c) descripció interna, on es descriu el contingut de cada manuscrit; d) bibliografia; e) observacions d’índole diversa sobre l’autor, la datació, el context de la còpia, etc. Quant als criteris de transcripció, es deixa notar novament la voluntat constant de millora que guia les responsables del projecte, modificant els punts de vista quan fa falta: en aquest nostre volum, per exemple, ens adonem que ja no es remet als criteris de transcripció de «Els Nostres Clàssics», sinó que es dóna unes breus indicacions sobre la metodologia seguida per a la transcripció de cadascuna de les llengües ―romàniques o llatí―, on queda ben clara la voluntat de les autores d’intervenir mínimament damunt del text. Així mateix, s’ha corregit encertadament l’error que ja apuntava el professor Pep Valsalobre a propòsit dels primers volums, on es procedia a la regularització de la forma ñ en ny, castellanisme integrat en els usos d’escriptura dels lletrats catalans d’ençà el segle XVI, els quals tenien una certa familiaritat amb el castellà, i que, per tant, no era pertinent de regularitzar.

Els dos grans conflictes bèl·lics que comprèn el període repertoriat, la guerra dels Segadors (1640-1652) i la de Successió (1705-1714), condicionen en gran mesura la tipologia dels més de 250 textos que hi trobem, molts d’ells relacionats, com no podia ser d’altra manera ateses les circumstàncies del moment, amb la historiografia. El panorama sorgit del matrimoni entre Ferran d’Aragó i Isabel de Castella (1474) suposà, a la pràctica, una acció de govern cada vegada més centralitzada a Castella i més allunyada de la perifèria catalana. A més, els privilegis de què gaudien els antics territoris de la Corona d’Aragó ―els seus furs i Constitucions― esdevenien sovint font de controvèrsia i hostilitats amb el poder monàrquic, hostilitats manifestades des de Carles I fins a Felip IV i el seu ministre el comte-duc d’Olivares. A Catalunya, el problema era el de sempre: la incompatibilitat entre el sistema constitucional català i les necessitats de la corona. De resultes d’aquest clima, la política espanyola, d’arrel castellana, acabà bandejant Catalunya dels afers d’estat i del projecte imperial que s’estava gestant aquells anys. La recuperació del nostre passat ―molt especialment del passat “imperial”, el de l’època d’expansió mediterrània―, s’entengué des d’aquí com la millor manera per reivindicar el paper que es creia que mereixia Catalunya en aquest nou imperi hispànic dels Àustries.

Pels volts de 1620, doncs, sorgeixen a Barcelona un bon grapat de personatges, lligats principalment al món de la política o del dret, interessats per l’estudi i la recuperació de la nostra tradició medieval i renaixentista, la major part de l’obra dels quals ja fou ressenyada en el volum anterior del Repertori. Es tracta d’Esteve de Corbera, Francesc de Montcada ―autor d’una reelaboració de l’expedició dels catalans a orient continguda en la Crònica de Muntaner―, Rafael Cervera ―que traduí el 1616 al castellà la Crònica de Desclot―, Esteve Gilabert Bruniquer, Felip Vinyes o, des de Castelló d’Empúries estant, malgrat que ben relacionat amb la capital comtal, el jurista i historiador Jeroni Pujades. I és que, tal i com apunta Maria Toldrà en la «Presentació»,

La història i l’erudició proporcionen arguments polítics als juristes, sobretot a l’hora d’analitzar la relació de les institucions del Principat amb les monarquies castellana i francesa, abans i després de la guerra dels Segadors, i de defensar els privilegis d’aquelles.

Temes com el pactisme, els orígens gots del Principat, el mite d’Otger Cataló i els nou barons de la fama, l’autoalliberament dels catalans, etc. són usats per part d’aquests autors ―a qui Jesús Villanueva anomena el cercle erudit barcelonès― per justificar els privilegis dels catalans en el present. D’igual manera, la confecció de falsos cronicons medievals, com l’arxifamós Llibre dels fets d’armes de Catalunya, de Joan Gaspar Roig i Jalpí ―i interessadament atribuït a un clergue del segle XV de nom Bernat Boades―, dóna fe de la revalorització de tota aquesta historiografia.

En aquest volum del Repertori també podem trobar descrits, entre molts altres testimonis, la còpia de la part inèdita de la crònica de Jeroni Pujades que Pèire de Marca s’endugué a França, i que els anys 1715-1720 tornà a circular a Catalunya i entre els exiliats austriacistes. També es constata la consolidació dels catàlegs de consellers de la ciutat, el gènere més important en què es vehiculava la historiografia manuscrita de Barcelona, entre els que destaquen el de Rafael Cervera i les Rúbriques de Bruniquer. Igualment, hi ha un recull prou significatiu de premsa de l’època, en forma de còpies de gasetes o relacions manuscrites. En el cas del polític, historiador i erudit Pau Ignasi de Dalmases, el Repertori es fa ressò de l’interès que hi hagué a finals del segle XVII en recopilar materials referents a 1640

Símptoma dels paral·lelismes que els coetanis estableixen entre les dues èpoques.

Però ultra la importància de la historiografia, la poesia és el gènere que ocupa més espai en aquest volum del Repertori, no tant per la quantitat dels manuscrits inventariats, sinó més aviat a causa del gruix de les seves descripcions. Hi destaquen especialment diverses poesies de Francesc Vicent Garcia ―que han comptat amb la supervisió del doctor Rossich, que en prepara una edició crítica― i poetes menors del XVII. Pel que fa a la novel·la, aquesta està estretament lligada a la historiografia, com és el cas de la falsificació del XVI coneguda com La fi del comte d’Urgell. Destaquen, igualment, apunts de cursos impartits en les universitats de Barcelona, Solsona i Vic, i en els col·legis dels principals ordes religiosos del país. Aquests apunts constitueixen una excel·lent font d’informació de l’estat de la llengua a les escoles: més enllà de contenir anotacions de les lliçons que s’impartien a les aules d’aleshores, escrits en un llatí força precari, presenten l’interès addicional de contenir, en els marges i als fulls de guarda, poesies, oracions, sentències o bromes dels alumnes escrits en la llengua pròpia, és a dir, el català. Per acabar, el teatre està representat bàsicament per Francesc Fontanella, de qui es descriuen la Tragicomèdia pastoral d’Amor, firmesa i porfia, Lo desengany i unes dècimes per a una nova obra. Al final de tot, s’hi inclou l’índex onomàstic i d’obres anònimes, amb els títols i els primers versos de tots els poemes.

Es pot dir que els objectius que persegueix el Repertori estan a cada nou volum que surt de la impremta més a prop d’acomplir-se. I això no és qualsevol cosa. Si amb els quatre primers volums s’aconseguia ja de reconstruir bona part del panorama literari del segle XVI, aquest primer volum de la nova sèrie promet fer el mateix amb el segle XVII. Només així, amb obres sòlides, útils i ben realitzades com el Repertori, la filologia i els filòlegs de casa nostra podran desterrar els reduccionismes que han emmascarat durant massa temps els segles de la nostra Edat moderna d’una vegada per totes. Només així, descobrint els ponts que dugueren de l’admirada Edat mitjana a la florida de la Renaixença, farem justícia al nostre passat literari i podrem afrontar amb garanties estudis en el futur.

Hi ha obres la complexitat de les quals queda, o pot quedar, dissimulada si no s’hi para esment. No és el nostre cas. Confeccionar el Repertori salta a la vista que no ha estat una feina fàcil. No obstant això, els entrebancs han estat superats amb nota. Però malgrat que la feinada ha estat gran, és encara inacabada: resta completar les dues sèries encetades i arrodonir el panorama amb la sèrie dedicada al segle XVIII. Així doncs, la feina s’entreveu encara àrdua en el futur. El grup que se n’ha ocupat fins ara, però, promet de continuar bastint aquest monument a les nostres lletres amb la mateixa competència i rigor. I això de per si ja és tota una garantia.


Publicat originalment a Arxiu de Textos Catalans Antics, Institut d’Estudis Catalans, 26 (2007), pp. 869-873.

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada