UN MAG DE TERRAMAR (1968) – Ursula K. Le Guin

Autor: Ursula K. Le Guin
Títol: Un mag de Terramar (A Wizard of Earthsea)
Editorial: Edhasa
Any: 1993 (1968)
Pàgines: 275
ISBN: 84-350-3354-6
Valoració: ★★★★★

 

Ursula K Le Guin es troba en aquell punt en què es trobava J.R.R. Tolkien abans que Peter Jackson realitzés la seva adaptació fílmica (Lord of the Rings, 2001-2003), és a dir, és una reconegudíssima autora dintre dels cercles de la ciència ficció i la fantasia èpica, però al que podríem anomenar el gran públic, el que no està avesat a consumir literatura de gènere, potser encara avui li sonin poc els noms d’Ekumen o Terramar, i encara menys el d’Ursula K. Le Guin. I això malgrat que es tracta d’una de les autores més reputades del fantàstic, guardonada amb premis tan prestigiosos com el Nebula o l’Hugo. De fet, si a l’arxiconegut Tolkien se l’ha acusat de vegades de ser millor creador de mitologies que narrador (que si les seves històries manquen de ritme, que si la prolixitat en detalls fa perdre el fil del relat, que si els seus personatges són planers, etc.) Le Guin és sobretot una gran narradora, que juga amb la mateixa habilitat amb les idees i les paraules, i ens fa gaudir no només del fons dels seus relats, sinó també de la bellesa amb què ens són exposats.

La crítica ha valorat de la seva vasta producció especialment La mà esquerra de la foscor (1969), etiquetada com a ciència ficció feminista, i on l’autora reprèn l’univers d’Ekumen que ja havia aparegut en la seva primera novel·la, El món de Rocannon (1966). Ekumen a part, però, l’altre gran cicle de Le Guin és la saga de Terramar, que si bé no ha comptat amb el mateix reconeixement de la crítica, sí que ha gaudit d’una gran popularitat entre els lectors. Originalment, el Cicle de Terramar estava compost només per tres llibres: Un mag de Terramar, Les tombes d’Atuan (1971) i La costa més llunyana (1972), però anys més tard s’hi afegiren Tehanu (1990) i En un altre vent (2001). També cal esmentar dos llibres més amb històries curtes sobre el món de Terramar: Contes de Terramar (1999) i Les dotze llars del vent (2001). És cert, malgrat el que hem dit al començament, que la popularitat de la saga ha dut a un parell de mediocres aproximacions del cinema a aquest món, però en cap cas ha estat suficient per convertir Terramar en un fenomen a l’alçada de la Terra Mitjana de Tolkien: la primera adaptació fou en forma d’una abominable producció que sorgí directament per a la TV (La leyenda de Terramar, 2004) i, més tard, com a manga japonès de la mà de Goro Miyazaki (Los cuentos de Terramar, 2006), fill del gran Hayao Miyazaki.

Els llibres de Terramar ens narren la història de Ged, anomenat Esparver, des del seu naixement i primera infància al seu llogaret natal, a Deu Verns, a l’illa de Gont, i fins a esdevenir Senyor de Dracs i Arquemag i, possiblement, el fetiller més gran de tots. Aquest primer llibre de la saga funciona a mode de novel·la iniciàtica, de llibre de formació. Allà al seu llogaret, les habilitats naturals de Ged l’aproximen a la pràctica de la màgia, però de manera barroera i sense mètode. Primer al costat de la bruixa de la vila, que li ensenya el poc que sap (màgia rural, remeiera), però que en mans del noi esdevé fenomenal. Fins al punt de cridar l’atenció d’un gran mag d’allà a la vora, Ogió, que es presta a ensenyar al jove cadell la màgia veritable. Ged, evidentment, accepta perquè anhela saber-ho tot d’aquell art seductor i poderós. Ara bé, la manera com s’hi aproxima no és l’adequada, ja que ho fa des de l’orgull i l’ambició.

Entendria el llenguatge de les bèsties i la parla de les fulles del bosc, pensava, i amb la seva paraula menaria els vents, i aprendria a transformar-se en qualsevol forma que desitgés.

Ogió, però, està més interessat en donar forma a aquell caràcter orgullós que ha ensenyar-li la màgia.

És per això que el mestratge d’Ogió aviat arriba a la seva fi per a Ged, que l’abandona i decideix anar-se’n a l’Escola de mags de Roke, on creu que podrà aprendre tot allò que Ogió li negava. Allà, sota la tutela dels Nou, no trigarà en destacar per les seves fabuloses habilitats màgiques, molt superiors a les de qualsevol altre aprenent que hagués entrat mai a l’Escola, però també pel seu menyspreu per les normes i la seva temeritat. A l’Escola és també on coneix en Garrofí, el seu amic fidel, tot bondat i temprança, i en Jàsper, l’antagonista d’aquesta història i qui precipitarà la caiguda d’en Ged. En una exhibició de gallardia entre ambdós, precisament, Ged desafia les forces de la natura i va més enllà del que podia anar amb la seva màgia. Pretén cridar un esperit dels morts, però alguna cosa surt malament, de tal manera que obre un esvoranc en el món pel qual permet l’entrada d’una ombra, un mal sense forma, una Potestat de la no-vida que s’abat damunt seu i el malfereix.

És l’ombra de la teva arrogància, l’ombra de la teva ignorància, l’ombra que tu mateix projectes.

Gràcies a la ràpida intervenció dels professors de l’escola salva la vida, però l’Arquemag mor i ell queda marcat, per dins i per fora. I el que és pitjor, l’ombra s’escapa i vagareja pel món, i no descansarà fins a posseir en Ged i, amb ell, els seus fabulosos poders. Resulta inevitable teixir semblances entre aquesta escola de mags i aquesta ombra que vola en el vent i l’escola Hogwarts de màgia i bruixeria i els dementors de les fantasies de Harry Potter, de l’autora J.K. Rowling. I no tan sols en aquests aspectes, també en alguns altres. Els nans sempre pugen a les espatlles de gegants per semblar més alts…

A partir d’aquell moment en Ged canvia. 

Havia estat esvelt, fort i alegre. I ara, baldat pel dolor, caminava amb pas dubtós i vacil·lant, i no aixecava la cara, el costat esquerre de la qual era blanc de cicatrius.

Ha hagut de ser de la pitjor manera, però a la fi en Ged corregeix el seu orgull.

D’ençà aquella nit a la collada de Roke, el seu desig s’havia tornat tan contrari a la fama i a la glòria com abans n’havia estat a favor.

Afrontant les conseqüències del que havia fet, en Ged abandona Roke i emprèn un viatge per Terramar per tal de trobar la manera d’acabar amb aquella terrible amenaça que deambulava pel món. Si no en pot escapar, s’hi encararà. És una lliçó de vida, la que ens ensenya l’autora en l’actitud d’en Ged. No hem de fugir mai del que ens espanta, perquè podem ser nosaltres mateixos, la nostra contrafigura obscura, i no ens en podrem desfer i ens passarem la vida fugint i tement en va. Cal fer el viatge (interior, exterior) que ens dugui a recuperar l’equilibri. El nostre o el del món màgic, tal i fa. Mai és massa tard i sempre hi ha tornada enrere, sembla dir-nos en el seu missatge d’esperança.

Un mal camí pot dur a una bona fi, després de tot.

Aquest viatge durà en Ged a lluitar contra dracs i espectres i a retrobar-se amb Ogió (i comprendre l’error que fou abandonar-lo i escollir el camí més ràpid i més fàcil cap al món màgic) i amb en Garrofí, i a arribar fins a la fi del món per encarar-se al seu destí. Ell mateix. En tot aquest itinerari pels confins de Terramar s’insinua, s’esmenta, es comenta de passada tota una mitologia que sobreentenem complexa i intrínseca a les cultures d’aquell món i que l’enriqueixen, però en cap cas Le Guin té la voluntat de crear una cosmogonia perfecta, detallada, enciclopèdica, a l’estil de Tolkien, com dèiem. En el món de Le Guin té més importància la idea que el detall, l’esperit que la pedra, la paraula que la lletra. De fet, en el món de Le Guin la paraula cobra un sentit extraordinari. És a través d’ella que s’esdevé la màgia, ja que el poder màgic està inclòs en el nom veritable de totes les coses. Qui coneix els noms, domina les coses, o les persones.

Deia el filòsof Ludwig Wittgenstein que els límits del nostre món són els límits del nostre llenguatge. Molt hàbilment Le Guin teixeix una bella faula sobre la humilitat i el procés d’aprenentatge i com aquest està estretament lligat al coneixement d’un mateix. I quin coneixement millor que el que es fa a través de la paraula? En Ged necessitarà saber el nom de la seva ombra per sotmetre-la, però tot primer no ho aconsegueix, perquè no cerca on hauria de cercar, dintre seu. Quan ho descobreix, el nom que busca li és tan clar i diàfan com el seu propi.


Un mag de Terramar ★★★★★
La costa més llunyana ★★★★★
Tehanu
En un altre vent

Daniel Genís

Daniel Genís

Doctor en literatura. Professor de llengua a secundària. Culturalment dispers. És el fundador i mantenidor d’aquest web. També a @CiFiCAT

dgenis has 305 posts and counting.See all posts by dgenis

Deixa un comentari