Antoni Munné-Jordà és un dels màxims divulgadors al nostre país de la literatura de ciència ficció, a partir de relats, assajos, conferències, etc. A més, és un dels responsables de l’intent (potser més ambiciós) d’articular el gènere a Catalunya, a través de la Societat Catalana de Ciència Ficció i Fantasia (SCCFF). D’entre els seus treballs, una de les aportacions al gènere més interessants potser sigui aquesta antologia que ressenyem avui: Futurs imperfectes. De fet, però, no és una obra nova; es tracta en realitat d’una reedició de les seves Narracions de ciència-ficció (Edicions 62, 1985), una antologia de la narrativa fantàstica en català fins a 1984 encapçalada per una Introducció. Des d’aquest punt de vista, doncs, la present antologia és només una posada al dia de la nòmina de relats antologats.

L’antologia està impecablement estructurada. Seguint un desenvolupament acadèmic (de vegades potser aquest academicisme sigui un pèl feixuc i precisament la prolixitat i el rigor juguin en contra de la voluntat divulgativa), el llibre es divideix en dues parts ben diferenciades: en una primera, hi tenim un profús i detallat Estudi preliminar a la literatura de ciència ficció en general, titulada “La ciència-ficció: Una visió catalana”, i en la segona tenim pròpiament els relats antologats, tots ells encapçalats per una petita introducció de tipus històric que contextualitza el text. Després de provar de fixar una definició vàlida per al gènere (“Un intent de definició”), Munné-Jordà inicia un viatge a la ciència ficció des dels seus orígens. A “Els precedents vuitcentistes” ens trobarem les primeres aproximacions serioses al gènere: Hoffman i els seus autòmats i, molt especialment, la que ha estat considerada la novel·la fundacional del gènere: Frankenstein (1818), de Mary Shelley. Stevenson, Verne, Doyle o Wells també figuren en la nòmina de venerables ancestres del gènere.

A “Un gènere del segle XX” podríem destacar una primera etapa fins a 1938 amb obres com RUR (1920) i La guerra de les salamandres (1936), del txec Carel Capek o Un món feliç (1932) d’Aldoux Huxley, i una segona, dominada sobretot per la narrativa nord-americana, on destaquen obres com Jo, robot (1940) o la saga de la Fundació (1940, 1942 i 1952) d’Isaac Asimov, Tropes de l’espai (1950) de Robert A. Heinlein, El llenguatge de Pao (1957) de Jack Vance, Les cròniques marcianes (1950) i Fahrenheit 451 (1953) de Ray Bradbury o El dia dels trífids (1951) de John Wyndham. Juntament amb alguna altra no estrictament nord-americana, com Mil nou-cents vuitanta-quatre (1948) de George Orwell, configuren la denominada “edat daurada” de la ciència ficció. Els anys ’60 i ’70 són els de “la nova onada”: Duna (1965) de Frank Herbert, Els androides somien xais elèctrics? (1968) de Philip K. Dick, Els llibres de Terramar (1969) d’Úrsula K. Le Guin, Solaris (1967) d’Stanislaw Lem o El planeta dels simis (1963) de Pierre Boulle. Els anys ’70, Munné-Jordà diu que representen el retorn de vells clàssics, com Asimov o Arthur C. Clarke, que escriu 2001: una odissea espacial (1968), i els ’80 el descobriment del cyberpunk, gràcies al Neuromàntic (1984) de William Gibson, i l’steampunk. Entre els últims noms destacats, evidentment, no podia faltar el d’Orson Scott Card, l’autor, entre d’altres, de El joc de l’Ender (1985).

Cenyint-nos ja al que és la ciència ficció en llengua catalana, Munné-Jordà l’estructura en ordre cronològic en una sèrie de capítols. Comença parlant de “La primitiva ciència-ficció catalana (1875-1939)”, i situa els seus inicis en el conte “La darrera paraula de la ciència”, escrit per Joan Sardà el 1875 i que, més enllà de l’honor d’encetar l’etapa, compareix amb Frankenstein aspectes temàtics. “L’escudellòmetro” (1905) de Santiago Rusiñol, “Un somni futurista espaterrant” (1910) de Pompeu Gener, El gegant dels aires (1911) de Josep M. Folch i Torres (que anticipa d’un any El món perdut de Doyle), etc. van configurar aquells anys una panoràmica rica, plural, normal, de la literatura de ciència ficció en català. Els autors catalans, fins aquell 1939, ja havien tractat de temes com la creació de vida, diversos tipus d’utopies i distopies, sàtires i crítiques del progrés científic, vessants policíacs, terrorífics i sobre la guerra.

Amb la Guerra Civil, però, tot es trastoca. “La ciència-ficció sota la dictadura (1939-1975)” serveix per constatar les dificultats dels gènere per recuperar-se. De fet, com tota la literatura catalana en general. Fins 1953 no trobem mostres de ciència-ficció catalana. Serà als anys ’70 que sorgiran tres de les peces clau de la ciència ficció en llengua catalana: a Mallorca Llorenç Villalonga escriu Andrea Víctrix (1970) i a Catalunya Manuel de Pedrolo fa el propi amb Trajecte final (1974) i Mecanoscrit del segon origen (1974), considerada la gran obra de ciència ficció de les nostres lletres.

Finalment, arriben els anys de “Consolidació (1985-1996)” i “Organització (1997-2012)”. David Cirici, Sebastià Roig, Miquel de Palol, Jordi de Manuel, Salvador Macip, Joan-Lluís Lluís, Carme Torras, Marc Pastor, Àngel Burgas, Sebastià Alzamora, Marina Espasa, Jordi Nopca o el propi Munné-Jordà serien alguns dels molts representants de l’última (i fecunda) fornada que esmenta l’autor.

En aquesta darrera part, Munné-Jordà aprofita també per parlar dels diversos intents que hi ha hagut aquests darrers anys per articular diferents plataformes que agrupessin els esforços dels autors i crítics de la ciència ficció en català. Començant per la I Trobada de Ciència-ficció a Mataró, el 1996, i fins a la creació l’any 2005 de la SCCFF, nascuda de les entranyes de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana. També té un record per la col·lecció “Ciència-ficció” de Pagès Editors, potser l’única editorial (almenys fins ara) que ha prestat atenció a aquest gènere amb una certa constància i s’ha ocupat amb més interès de la divulgació de les últimes novetats. De resultes d’aquest renovat interès pel gènere, l’any 2004 el professor de la UAB Víctor Martínez-Gil va escriure la seva magna antologia Els altres mons de la literatura catalana, una obra estretament emparentada (complementària en qualsevol cas) amb aquesta.