LA VEDELLADA DE MÍSTER BIGMONEY (1967) – Pere Verdaguer

RESSENYA

LA VEDELLADA DE MÍSTER BIGMONEY (1967) – Pere Verdaguer

Una autèntica faula ecofuturista avant la letre, obra d’un dels autors més pròdigs (i desconeguts al Principat) en escriure ciència-ficció en català.

Autor: Pere Verdaguer
Títol: La vedella de Míster Bigmoney
Editorial: Edicions 62
Any: 2013 (1967)
Pàgines: 15 [dins Futurs imperfectes, pàg. 161-176]
ISBN: 978-84-15192-82-4
L’has llegit?
Valora’l*:

0 votes, average: 0,00 out of 50 votes, average: 0,00 out of 50 votes, average: 0,00 out of 50 votes, average: 0,00 out of 50 votes, average: 0,00 out of 5

Vots emesos: 0.
Mitjana: 0,00 sobre 5.


*Has d’iniciar sessió.

Loading…

Pere Verdaguer, malgrat néixer a Banyoles, ha viscut d’ençà els deu anys a la Catalunya nord, i és allà on ha desenvolupat la seva tasca, tant acadèmica (fou professor de llengua i literatura catalanes a la Universitat de Perpinyà fins 1994) com literària (ha estat autor i traductor de diversos llibres de literatura catalana). Entre la seva producció literària, destaca per les seves obres poètiques, d’assaig i per les narracions breus, on el gènere de la ciència ficció hi té un lloc destacat: El cronomòbil (1966), El mirall dels protozous (1969), La vedella de míster Bigmoney (1975), Nadina bis (1982), L’altra ribera (1983), Àxon (1985) i Arc de Sant Martí (1992).

Seguint amb la tònica de la literatura catalana, “La vedella de míser Bigmoney”, el relat que recull Antoni Munné-Jordà en la seva antologia del fantàstic català, pertanyeria al gènere de les distòpies. Sempre preocupats per les condicions desfavorables del present que els ha tocat de viure, els autors catalans de ficció han especulat amb realitats alternatives que, aparentment, aportaven tota mena de solucions. La majoria de vegades, però, aquestes fabulacions acabaven estavellant-se i esdevenint un sorollós fracàs. L’utopia esdevé distopia sempre que es prova de fer realitat.

Aquest relat breu ens parla d’un personatge, míster Bigmoney (el nom ja fa la cosa) obsessionat amb la idea de retrobar la natura. En un futur indeterminat, el nostre planeta és un món tecnificat, tecnològic i massificat. La natura ha desaparegut i el senyor Bigmoney, un dels molts adinerats habitants d’aquest planeta, troba a faltar l’element natural. Amb la idea de retrobar-se amb la natura, el senyor Bigmoney s’embranca en un projecte força disbauxat: s’enrola en una nau que el du a Polònius, un planeta semidesconegut on ell seria el primer i únic habitant i, per tant, podria viure enmig de l’anhelat estat natural que no troba a la Terra.

Dit i fet. Usant l’habitual estil satíric i desenfadat dels autors catalans quan s’aproximen a la ciència ficció, Verdaguer envia el senyor Bigmoney a Polònius. I allà, efectivament, es troba amb allò que tant anhelava: la natura. El senyor Bigmoney hauria d’haver estat llavors feliç, ja que havia aconseguit trobar, per fi, allò que havia buscat amb tant d’esforç, durant tan de temps, però no és així. A Polònius únicament hi ha llebres, perdius i vedells. Més o menys. Ell els anomena així, però en realitat aquells animals eren autòctons de Polònius i, per tant, amb característiques pròpies del nou planeta. Quant a les vedelles, molt especialment: crida l’atenció als homes les seves cues.

És precisament aquest extraordinari apèndix de les vedelles el que desperta l’atenció del senyor Bigmoney. Més enllà de la seva funció, el que veu el senyor Bigmoney és que la cua de les vedelles resulta un reclam comercial extraordinari. Tothom en vol una. I d’aquesta manera, s’inicia una caça indiscriminada de les cues de les vedelles de Polònius. I d’aquesta manera míser Bigmoney inicia un productiu negoci que té com a finalitat assortir d’aquestes cues els terrícoles.

Bigmoney ha oblidat allò que el dugué a aquell paradís inhabitat, la natura, i amb les seves caceres acaba alterant l’ecosistema del planeta. Fins que un dia, un dels homes de míster Bigmoney es presenta amb una cua llarga i lletja, de pèls gruixuts i bruts, una veritable cua de burro. El que semblava un cas aïllat i grotesc, però, resulta que és tota una plaga que s’estén com la pesta entre la població de vedells de Polònius, fins a convertir totes les cues en aquell espantall i, de retruc, a acabar amb el productiu negoci del senyor Bigmoney. És la natura, que es defensa. I no tan sols això: un matí, els propis homes de Bigmoney es despertaren, tots, amb una d’aquelles espantoses cues de burro. I ni cirurgians ni cap altre remei foren suficients per a extirpar-los aquell espantós apèndix.

En un gir final molt efectiu, el pobre senyor Bigmoney queda bocabadat quan veu arribar de la Terra unes vedelles amb les seves precioses cues florides que s’han fet amb els títols de propietat del planeta. És a dir, han après i han vençut els humans amb les seves pròpies armes. A diferència de la crueltat demostrada pels humans, les vedelles, ara ja legals propietàries de casa seva, no emprengueren accions de represàlia contra els humans de Polònius. En tingueren prou amb exiliar-los en una illa solitària, en una mena de reserva natural, un zoològic d’humans… amb cua de burros. Trenta anys després de la distòpia de Carel Capek (La guerra de les salamandres, 1936), i quaranta abans del somni ingenu i ecofuturista de James Cameron (Avatar, 2009), un català plantejava la derrota de l’espècie humana davant d’una intel·ligència teòricament inferior, animal i esclavitzada pels homes: una simple vedella alienígena.

L’has llegit?
Valora’l*:

0 votes, average: 0,00 out of 50 votes, average: 0,00 out of 50 votes, average: 0,00 out of 50 votes, average: 0,00 out of 50 votes, average: 0,00 out of 5

Vots emesos: 0.
Mitjana: 0,00 sobre 5.


*Has d’iniciar sessió.

Loading…

T’ha agaradat? Comparteix:

També et pot interessar…

logo_2020_blanc

Segueix-nos:

Subscriu-te
Notify of

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments