ESTRELLA DISTANTE (1996) – Roberto Bolaño

Autor: Roberto Bolaño
Títol: Estrella distante
Editorial: Anagrama
Any: 2013 (1996)
Pàgines: 157
ISBN: 978-84-339-6673-5
Valoració: ★★★★★

 

L’escriptor xilè Roberto Bolaño, una de les veus imprescindibles de la literatura en castellà de finals del segle XX i començaments del XXI, va tenir una estreta relació amb la nostra terra. D’ençà 1977 s’instal·là a la Catalunya postfranquista fugint del Xile de Pinochet i s’hi estarà fins a la seva mort. Primer a Barcelona, on malviurà en un pis de 25 m2 al carrer Tallers; a partir de 1980 a Girona, on començarà a obtenir renom literari en concursos municipals i, finalment, a Blanes, on morirà. Al llarg de tots aquests anys a Europa, Bolaño va estar en permanent contacte amb d’altres autors americans de parla hispana (Bruno Montané, A.G. Porta, Antonio di Benedetto i el seu apreciat Enrique Lihn, entre molts altres) i va convertir-se en un dels grans noms de la literatura hispanoamericana, a l’alçada segons molts crítics de Jorge Luis Borges o Julio Cortázar, amb el qual sovint se’l compara. Autor de poesia, novel·la, contes, assajos, etc. La fama, sobretot, li sobrevingué gràcies a tres novel·les: Los detectives salvajes (1998), 2666 (2004) i la breu Estrella distante (1996).

El protagonista d’aquesta novel·la és Arturo Belano, l’alter ego de Bolaño que uns anys més tard protagonitzarà, també, la famosa Los detectives salvajes. En el primer capítol (que comença l’any 1971 o 1972), Belano ens explica en primera persona l’ambient dels tallers literaris del Xile d’Allende (el de Juan Stein per un costat i el de Diego Soto per un altre), freqüentats per joves idealistes de tarannà esquerranós amb ínfules de canviar el món, com ell mateix. Les germanes Garmendia, Bibiano O’Ryan, la Gorda Posadas. I Carlos Wieder, que llavors es feia dir Alberto Ruiz-Tagle. Ruiz-Tagle passava aquells anys de joventut per ser un escriptor autodidacte, però les seves maneres no ho eren i el delataven a ulls de Belano i O’Ryan. No semblava patir la falta de plata dels estudiants de la Facultat de Lletres, no vivia la literatura amb la passió desbordant dels altres companys. Ni tan sols usava el seu argot pseudomarxista. De fet, les úniques que semblaven atretes per Ruiz-Tagle (per la seva melancòlica presència) eren les germanes Garmendia

Verónica estaba enamorada de Ruiz-Tagle. E incluso puede que Angélica también estuviera enamorada de él.

El cop d’estat de Pinochet va significar la desbandada per a tots aquests joves escriptors, compromesos i actius. Fou una maduració sobtada, a sang i foc. No tots ho aconseguiren. Molts van desaparèixer en la flor de la vida (i de la seva obra), alguns per sempre. D’altres, com Angélica Garmendia, apareixeran anys més tard, en una fossa comuna. A partir del cop, la figura de Ruiz-Tagle s’esfuma i entra en escena la de Carlos Wieder. Explica Belano que després de la caiguda de la Unidad Popular fou detingut i que, trobant-se reclòs en un estadi, va veure, juntament amb la resta de presos, un acte estrany i meravellós: un pilot va escriure amb el seu avió en el cel un poema compost de fragments de textos bíblics. Llavors Belano encara no ho sabia, però l’aviador era Carlos Wieder, antigament conegut com a Alberto Ruiz-Tagle. Sembla ser que l’exhibició va causar sensació entre cercles importants del règim i el pilot fou convidat a prosseguir amb la seva tasca.

El 1974 Wieder es troba a la cresta de l’onada. Després dels seus èxits primerencs, les autoritats

Lo llamaron para que hiciera algo sonado en la capital, algo espectacular que demostrara al mundo que el nuevo régimen y el arte de vanguardia no estaban, ni mucho menos, reñidos.

Wieder es pren aquesta oportunitat de manera molt personal i programa una exhibició que deixarà tothom bocabadat. Organitza una festa en el seu apartament, on convida un selecte grup de persones (entre els quals hi ha el tinent i escriptor Julio César Muñoz Cano), al qual vol ensenyar una exposició de fotografies que ell mateix ha pres.

Por fin, a las doce de la noche en punto, pidió silencio subido a una silla en medio del living y dijo (…) que ya era hora de empaparse un poco con el nuevo arte (…) Después se abrió paso hasta la puerta de su cuarto y fue dejando pasar a sus invitados uno por uno.

El que van veure-hi no va deixar ningú indiferent. Alguns sortien marejats de l’habitació. D’altres vomitaven pel passadís. D’altres no sortien. Eren fotos de cossos desmembrats, destrossats. Com nines trencades.

Según Muñoz Cano, en algunas de las fotos reconoció a las hermanas Garmendia y a otros desaparecidos.

La profecia de la Gorda Posadas s’havia acomplert i efectivament Ruiz-Tagle/Wieder havia revolucionat, a la seva manera, la poesia xilena. Però no de la manera que ella s’imaginava. L’escàndol fou majúscul, però efímer.

Duerman un poco y olviden todo lo de esta noche.

L’amnèsia dels règims totalitaris no és exclusiva de Xile, també a Espanya hem patit la nostra particular desmemòria. No tots, però, van poder dormir. Menys encara oblidar. I en arribar la transició democràtica, es produeix un despertar. Llavors comença la segona part de la novel·la i apareix en escena el personatge d’Abel Romero, un dels policies més famosos de l’època d’Allende. Romero ha rebut l’encàrrec de trobar Wieder i passar comptes. I per trobar-lo es posa en contacte precisament amb Belano.

Para encontrar a un poeta necesitava la ayuda de otro poeta.

S’inicia d’aquesta forma un relat de tipus detectivesc, molt en la línia també de Bolaño, que du el tàndem Romero-Belano a seguir la pista de diversos personatges (Juan Sauer, R.P. English) que semblen ser el mateix Wieder, fins a Barcelona, Blanes i Lloret, on té lloc l’acte final d’aquesta tragèdia.

Si bé no va ser un escriptor polític, en obres com aquesta (basada en un cas real) es nota el compromís de Bolaño:

Toda literatura, de alguna manera, es política. Quiero decir: es reflexión política y es planificación política.

La història de Xile és una història de terror, ens diu. No només la de Xile. Aquesta novel·la aprofundeix brillantment en la connexió existent entre la vida i la literatura; no pot haver-hi una sense l’altra, no hi ha ètica sense estètica. El cas de Wieder és significatiu, en aquest aspecte. És un poeta i un assassí en sèrie, algú amb estètica però sense ètica.

No parecía un ex oficial de la Fuerza Aérea Chilena. No parecía un asesino de leyenda. No parecía el tipo que había volado a la Antártida para escribir un poema en el aire.

Però ho era. No era Ruiz-Tagle ni Wieder ni Sauer ni English. Era tots ells. En paraules de l’autor, Estrella distantes és una aproximació al mal absolut. I aquest està personificat en aquest poeta-homicida. O com va escriure Robert Louis Stevenson en El cas misteriós del Dr. Jekyll i Mr. Hyde:

Tots els homes del món són una barreja del bé i del mal i Edward Hyde, sol, entre els homes del món, era el pur mal.

Daniel Genís

Daniel Genís

Doctor en literatura. Professor de llengua a secundària. Culturalment dispers. És el fundador i mantenidor d’aquest web. També a @CiFiCAT

dgenis has 305 posts and counting.See all posts by dgenis

Deixa un comentari