Jorge Luis Borges, a Formas de una leyenda (1952), escriu que la realitat pot ser massa complexa per a la transmissió oral; la llegenda la recrea d’una manera que només accidentalment és dalsa i que li permet anar pel món, de boca en boca. La humanitat ha tingut sempre, i continua tenint, un desig insaciable d’escoltar, llegir o contemplar històries. La narrativa oral, l’origen de la qual es perd en el temps, segurament és present en tots els pobles del món –a les pintures de les coves d’Altamira, per exemple, que es remunten al paleolític, hi apareixen representats porcs amb vuit potes, en allò que, en opinió dels experts, és un primerenc intent de reproduir l’animal en moviment, és a dir, d’explicar quelcom. Aquestes històries se solien acompanyar de música i tenien una gran varietat: epopeies amb herois d’alt llinatge, històries de misteri i de relació amb el món sobrenatural, històries d’amor, contes d’aventures i heroisme, contes populars de tragèdies i assassinats, faules amb animals, etc. Cal afegir-hi, a més, les històries que tenen un significat religiós: els mites, que expliquen l’origen del món i de l’ésser humà, dels déus i dels semidéus, del bé i del mal, de la vida i de la mort. Totes aquestes manifestacions narratives de caràcter oral es poden considerar avantpassats de la novel·la.

L’interès dels romàntics del segle XIX per totes aquestes manifestacions populars i tradicionals –gairebé sempre orals- va tenir com a resultat la fixació per escrit de bona part d’aquest patrimoni. I la seva descoberta com a material literari i de ficció. Els romàntics consideraven la literatura tradicional –les balades, rondalles, romanços, etc.-, l’expressió genuïna de l’esperit nacional. A més, el disgust de la seva generació per l’ “ara i aquí” els va portar a fixar el seu interès en èpoques passades –especialment l’antiga Grècia i l’edat mitjana- i en indrets remots, inexplorats, susceptibles d’amagar tota mena de misteris que acaressin la racionalitat il·lustrada de la qual tan abominaven –d’aquí els ambients foscos, tenebrosos, macabres i boirosos del seu art, coronat gairebé sempre per la metàfora de la nit com a lloc propici per a l’ocult i de la lluna com a símbol de la mort, en oposició al dia que acaba amb el misteri i al sol com a imatge de la “Raó”.

Abraham (Bram) Stoker va néixer el 1847 a Clontarf, un petit poblet proper a Dublín. La seva llar estava en el camí al cementiri reservat als suïcides, els quals eren enterrats amb una estaca clavada al cor, perquè segons les supersticions locals així l’esperit no podia escapar i molestar els vius. S’explica de la seva vida que durant la infància es va afartar d’escoltar històries esgarrifoses a la seva mare sobre les epidèmies i la pobresa que, aquells anys de depressió, travessaven Irlanda de nord a sud. El 1875, Stoker va publicar els seus primers relats, d’estil gòtic –post-romàntic, en diríem avui-, l’acció dels quals, gairebé sempre de terror, transcorria en castells freds i destarotats. Les rondalles de la seva mare i el moviment romàntic que es cultivava a finals del XIX en literatura arreu d’Europa, de ben segur que el dugueren a fer aquest estil de literatura i, en últim terme, a produir la seva obra mestra, Dràcula (1897), compendi de totes les històries, llegendes i faules que havia anat recopilant al llarg de tota la seva vida.

Les primeres aproximacions d’Stoker al tema del vampirisme foren gràcies a sir William Wilde, el pare de l’arxifamós Oscar Wilde, que li donà tota mena de facilitats per poder consultar la biblioteca del seu vell castell. Allà, va conèixer les llegendes dels vampirs irlandesos i segurament també la vasta nòmina d’antecedents del seu monstre xuclador de sang: des del mític llibre de Lilith, la primera esposa d’Adam, que segons la tradició s’alimentava de la sang dels recent nascuts, fins a El vampir (1816) de William Polidori, el metge de lord Byron, passant per En el cristall obscur (1871) de Sheridan LeFanu, relat d’amor lèsbic i sadomasoquista que podria haver servit de germen a la relació eròticoalimentícia entre els vampirs d’Stoker i les seves víctimes –no oblidem que precisament la definició que ens dóna el diccionari de “vampiressa” és el d’una dona que empra la seva fascinació eròtica per seduir i explotar els homes- o el propi Retrat de Dorian Gray (1890) de Wilde.

Per altra banda, a finals del XIX va començar a proliferar entre els intel·lectuals anglesos un desmesurat interès per les ciències ocultes, així com per les teories psicoanalítiques de Sigmund Freud. A més, aquells mateixos anys, la premsa no parava de fer-se ressò cada dia de l’ambient de terror extrem que es vivia a Londres a causa dels crims d’un sàdic assassí conegut amb el nom –tristament cèlebre- de Jack l’esbudellador. El fet definitiu, però, tingué lloc l’any 1890, quan Stoker, estant de vacances a la localitat de Whitby, va localitzar en la seva biblioteca un interessant llibre d’un tal William Wilkinson sobre Transilvània i els Càrpats. Allà, s’hi mencionava un personatge que va encuriosir Bram Stoker: Dràcula. Set anys més tard, totes aquestes experiències –les llegides i les viscudes- cristal·litzaren en l’obra mestra que coneixem avui.

El mite de Dràcula és un dels mites més universals de la literatura. L’element central de l’obra, la sang, té una consideració simbòlica especial en gairebé totes les cultures de la terra. En la nostra, d’arrel cristiana, també: en la missa, segons el dogma de la transsubstanciació del pa i el vi en el cos i la sang de Crist, s’enforteix la nostra relació amb el Creador. Qui en mengi i en begui adquirirà les seves propietats, diu el capellà a la missa. Quan mengem els aliments ordinaris, aquests es tornen part del nostre cos; quan mengem el Pa de Vida i bevem la Sang de Crist, ens tornem part de Crist. Com va dir Sant Agustí: som el que mengem. També forma part de les creences ancestrals d’altres cultures el considerar que quan algú s’alimenta està adquirint d’alguna manera les propietats d’allò que menja. Per això algunes tribus antropòfagues devoraven els cadàvers dels seus enemics un cop vençuts, per adquirir tota la seva força. No és cap novetat aquesta analogia: Freud ja havia parlat de la Comunió com d’una mena de canibalisme ritual.

Bona part d’aquestes creences, que Stoker va utilitzar per configurar la naturalesa dels seus vampirs, descansaven en les notícies que diversos diaris de finals del segle XVII van publicar sobre una estranya epidèmia a diverses localitats de Sèrbia, Hongria, Rússia, Silèsia i Polònia. Pel que es llegia en aquestes notícies, s’havien trobat uns estranys cadàvers en els seus taüts sense estar en descomposició i curulls de sang líquida. A partir d’aleshores, la superstició va portat a creure que aquells cadàvers sortien de nit de les seves tombes i s’alimentaven de la sang dels vius. En l’imaginari popular, eren coneguts com a vampirs o no-morts. Malalties poc conegudes llavors com la ràbia, la porfíria o l’anèmia, relacionades d’una o altra manera amb la sang, i que manifestaven patologies com la hipersensibilitat al sol i la lividesa –i on sovint el pacient havia de rebre transfusions sanguínies- sabem avui que es troben en l’origen de la llegenda del vampir.

Precisament també en el relat La casa encantada (1924), d’un altre escriptor vampíric, H.P. Lovecraft, se’ns parla d’una misteriosa casa habitada per un ésser sinistre, un vampir, el qual es dedica a arravatar l’essència dels seus propietaris i inquilins, i a beure’s la seva sang. És el cas, també, de Júlio Cortázar. El seu meravellós relat –d’escassament tres pàgines- El hijo del vampiro (1937) condensa bona part del bo i millor de la literatura vampírica. En el relat de l’argentí irromp un tema tabú d’aquest tipus de literatura: l’amor. Duggu Van, el no-mort del relat de Cortázar, s’enamora perdudament de Lady Vana, a la qual deixa encinta.

El vampir –no només el d’Stoker, sinó des del mal dissimulat vampir gay del Nosferatu (1922) de Morneau fins al seductor Dràcula (1992) de Coppola– és sempre un subjecte elegant que es mou en el terreny de l’amor eròtic. El vampir no viola les seves víctimes, sinó que les sedueix, i elles, subjugades pel seu magnetisme, es deixen seduir. Llavors, amb els seus canins fàl·lics, el vampir penetra les seves víctimes i s’estableix una fàcil analogia entre la ferida al coll i el seu desflorament sexual, la pèrdua de la virginitat, acompanyats ambdós per la presència de la sang. Després de la penetració, els dos amants cauen en un estat postorgàsmic, però recuperades les forces la víctima desitjarà ésser posseïda de nou pel seu amant.

La història de Dràcula és una altra versió de l’eterna història de la lluita entre el Bé i el Mal. El comte Dràcula –Vlad Tepes III (†1462), dit l’empalador, el ferotge comte romanès en què presumiblement es va inspirar Stoker per confeccionar el seu príncep de les tenebres- és un seductor, un llibertí, un polígam. Dràcula representa tots els anhels reprimits en el subconscient humà. La seva vida és una vida de pecat i maldat, no obstant això, ell és el veritable heroi de la novel·la. Lluny de realitzar una condemna de les seves actituds morals, l’autor el retrata amb exquisidesa i distinció. Dràcula és un noble condemnat a una vida eterna de patiment i solitud. És una ànima maleïda i condemnada a no morir –pel fet de ser només ànima no es reflecteix als miralls, i pel fet d’ésser maleïda no pot suportar la visió dels crucifixos. Tan sols pel fet d’haver-se d’enfrontar a una tragèdia tan enorme, aquest monstre ja és digne de la nostra admiració. I del nostre perdó.

Només al final, Stoker el sacrificarà. De fet, el propi Stoker compartia bona part de l’ambivalència del seu personatge: si durant el dia duia una vida perfectament normal, per la nit recorria els barris més decrèpits de Londres buscant en els braços d’altres dones l’afecte que no trobava en els de la seva. Així va contraure la sífilis, que el va dur a la mort. Podem llegir el relat de la vida del comte Dràcula, doncs, com la pròpia lluita interior que segurament es dirimia en el si del seu creador; i el final, com una concessió literària a la moral de l’època. Escriu Charles Nodier: El vampir no pot ser sinó vampir.