PEQUEÑO TRATADO DE LOS GRANDES VICIOS (2011) – José Antonio Marina

Autor: José Antonio Marina
Títol: Pequeño tratado de los grandes vicios
Editorial: Anagrama
Any: 2011
Pàgines: 187
ISBN: 978-84-339-6336-9
Valoració: ★★★★★

 

Avui en dia són moltes les persones que consumeixen els denominats llibres d’autoajuda. En un món que s’enfonsa, els seus habitants són nàufrags que necessiten salvavides. Solucions fàcils a problemes de vegades força complexos que ens afecten quotidianament. La mort d’un ésser estimat, la sensació de fracàs a la feina, l’abandonament de la parella. Embolcallat d’una pàtina de reflexions senzilles, benintencionades i amb el convenient regust místic (idees com la pau interior, el des-desig, la recerca del jo… manllevades de la filosofia oriental), el llibre d’autoajuda es ven com una píndola de fàcil digestió i sobretot efectiva contra la infelicitat de l’home postmodern. D’altres llibres, com el que tenim a les mans, Pequeño tratado de los grandes vicios, desgraciadament, ja no resulten tan atractius al gran públic (al gran gran públic), ja no es venen com píndoles màgiques de la felicitat i el més determinant, no s’exposen a la secció de llibres d’autoajuda en les grans superfícies, sinó a la de llibres d’assaig.

Malgrat tot, val a dir que José Antonio Marina té una nombrosa legió de seguidors. La intel·ligència (Teoría de la inteligencia creadora, 2012), els sentiments (El laberinto sentimental, 2000), el llenguatge (La selva del lenguaje, 1999), la sexualitat (El rompecabezas de la sexualidad, 2005), el món dels somnis (Los sueños de la razón, 2003), el poder (La pasión del poder, 2008)… són alguns dels temes dels seus nombrosíssims llibres. Tractats amb ampli coneixement però amb una innegable vocació divulgativa, els llibres de Marina aprofundeixen en els camps de la filosofia i la psicologia per acarar-nos a la nostra pròpia naturalesa, i així explicar-nos (a nosaltres mateixos) coses, com ara per què som com som. Res de bo sol ser senzill i llibres com aquest, com els de Marina en general, és cert que requereixen un esforç. Un esforç que qualsevol lector avesat a llegir literatura (i dic literatura amb premeditació, ja que hi ha llibres que no són literatura) podrà assumir. L’esforç que, per altra banda, requereix qualsevol cosa que val la pena a la vida.

El pequeño tratado de los grandes vicios és un llibre que apel·la a la memòria. A la memòria col·lectiva de la nostra espècie, que hem oblidat. El tema de la desmemòria és clau en la Introducció. El llibre comença, doncs, recordant

El largo proceso por el que a lo largo de milenios nos fuimos constituyendo como sujetos morales, precisando poco a poco nuestros ideales, nuestras normas, construyendo nuestras instituciones liberadoras, psicológicas y sociales, frutos de nuestra vulnerabilidad y de nuestra grandeza.

Mai, ens diu Marina, en la història de la humanitat, els éssers humans havíem sabut tantes coses com ara. Però a la vegada, mai com ara els éssers humans havíem recordat menys. Sabem però no comprenem. I el pitjor de tot: ens és igual. Sabem usar un telèfon mòbil, però no tenim ni idea de com funciona. Introdueix en aquest context el concepte de “idiot savant”, i a propòsit d’això fa una de les seves habituals fintes argumentals per connectar l’abstracte amb el concret i lligar aquesta desmemòria ontològica amb l’actualitat:

Una de la razones de la crisis financiera que sufrimos es que los bancos estaban vendiendo productos financieros que casi nadie comprendía.

El llibre s’estructura a partir de llavors en dues parts. En una primera part (“La genealogía”) ens parla dels vicis i les passions, i de com els éssers humans van provar de sotmetre les passions a la raó, com van lligar l’acció a la reflexió.

Se concluyó que la única posibilidad de convivir en paz era controlando o erradicando las pasiones, convertidas en origen del mal.

Nietzsche, gran defensor de l’acció, o Lucreci, que parla de la pèrdua de la ferocitat humana, ens acompanyaran en aquesta primera secció. La idea és que la domesticació de les nostres passions va tenir alguna cosa de mutilació per a l’home. En les passions hi havia una força que en la seva demonització vam convertir en un vici, i ens en vam allunyar.

Bajo la pequeña història de los vicios late el gran relato de la humanidad que se busca a sí misma.

La segona part (“Los vicios capitales”) són un repàs als set pecats capitals instituïts per Gregori Magne. El primer en la seva ordenació és la supèrbia. Resulta fascinant l’anàlisi que fa l’autor d’aquest pecat associat a grans monstres del segle XX (el segle de la supèrbia): Hitler, Stalin, Pol Pot, Mao.

La fascinación que ejercieron sobre sus fieles sólo puede explicarse por su capacidad de despertar poderosas pasiones.

Al final, ens diu, la desastrosa experiència del segle XX va significar una efectiva vacuna contra qualsevol aspiració de grandesa. El segon vici és la ira. El paradoxal concepte de “la ira justa” i el seu desenvolupament a l’Antic Testament són el moll de l’ós d’aquest apartat.

No hay que olvidar que la Bíblia está escrita por las víctimas de la violencia, y que se escucha su voz pidiendo a Yahvé que las vengue.

El tercer vici és l’enveja. La lliga hàbilment Marina al la gelosia i a l’anhel de posseir. El quart és l’avarícia.

Somos muchos los que pensamos que está en el origen de la actual crisis económica.

La figura gairebé mitològica del “Mercat” de valors i el despotisme del diner són una de les parts més interessants d’aquest capítol. La luxúria és el cinquè. Aquí parla de les consideracions medievals, la por a les malalties, l’enamorament, el consum sexual. Però allò més interessant potser siguin les consideracions a propòsit de la humanització del nostre instint animal.

En todas las culturas la sexualidad ha estado sometida a norma.

L’evolució cultural ha comportat una sentimentalització del sexe, una vessant afectiva, que no existia en l’origen. La gola, lligada també al vici anterior i la peresa, són els dos últims pecats.

Tanca el llibre un excel·lent Epíleg, on Marina rebla les seves tesis. Després d’haver explicat el procés psicològicoantropològic pel qual els homes vam esdevenir homes, és a dir, pel qual vam fer de les passions vicis i dels vicis pecats, Marina adverteix que la temptació de descaminar aquest camí no és possible.

No podemos volver a la áspera pero inocente condición de los animales.

El camí de l’home no té marxa enrere. No podem animalitzar-nos com ens vam humanitzar, sinó únicament inhumanitzar-nos. Recordant Marcel Proust, doncs, haurem de dir que tots els paradisos són paradisos perduts, i que a l’home li queda únicament mirar endavant (coneixent d’on ve, és clar, fent memòria) i provar de ser només un home, el més humà possible.

Daniel Genís

Daniel Genís

Doctor en literatura. Professor de llengua a secundària. Culturalment dispers. És el fundador i mantenidor d’aquest web. També a @CiFiCAT

dgenis has 305 posts and counting.See all posts by dgenis

Deixa un comentari