NEUROMÀNTIC (1984) – William Gibson

Autor: William Gibson
Títol: Neuromàntic (Neuromancer)
Editorial: Pleniluni
Any: 1988 (1984)
Pàgines: 294
ISBN: 978-84-85752-41-6
Valoració: ★★★★

 

William Gibson ha estat considerat el pare del cyberpunk dintre del gènere de la ciència ficció, sobretot a partir de la seva novel·la Neuromàntic. El cyberpunk és un subgènere que s’ambienta en futurs distòpics, amb un alt grau de tecnificació i on la informàtica i la cibernètica hi tenen un gran protagonisme. Malgrat que l’ordre social apareix alterat, aquestes distòpies, però, no s’assemblen a les d’Orwell o Huxley, ja que se centren en els conflictes provocats per la tecnologia i no en els de la política. Intel·ligències artificials, espionatge industrial, pirateria informàtica, etc. Tampoc els futurs llunyans d’Asimov són referents vàlids. El cyberpunk se situa en un futur proper, postindustrial, amb una atmosfera que recorda la del cinema negre.Neuromàntic va donar en molts aspectes el tret de sortida a tot això. Guanyadora l’any 1984 dels premis Hugo, Nebula i Philip K. Dick, és el primer títol de la denominada trilogia de l’Sprawl, formada a més d’aquesta per Comte Zero (1986) i Mona Lisa accelerada (1988). Aquesta primera novel·la de Gibson, doncs, anticipa les característiques d’un gènere que al llarg de més de vint anys s’ha engrandit i traspassat fronteres artístiques i culturals, des del manga japonès al cinema de Hollywood. Així, en la història del cowboy informàtic (és a dir, haker ciberespacial, en l’argot del llibre) Henry Dorsett Case, drogoaddicte i incapacitat per a seguir fent la seva feina a causa de la mutilació química a què el sotmeteren els seus antics caps quan els va intentar estafar, hi veiem ecos d’altres personatges ben populars. Per exemple, tot el món del ciberespai i les entitats virtuals que l’habiten, així com un cert messianisme remeten immediatament al fenomen Matrix (1999), però també, i pels amants de l‘animació japonesa, no passarà inadvertida la semblança amb el clàssic Ghost in the shell (1995) o amb Cowboy Bebop (1998). I encara, de manera també força evident, aquest món postindustrial, amb constants referències a la cultura japonesa i hipertecnificat recordarà als amants de la ciència ficció clàssica Blade Runner (1982), on per altra banda també es barreja hàbilment ciència ficció i cinema negre, en la millor tradició del ciberpunk.

Neuromàntic explica la història de com Case és reclutat per un tal Armitage, el qual, a canvi de reconstruir la seva red neuronal, li exigeix que l’ajudi en una feineta.

Durant milers d’anys els homes han somiat fer un pacte amb el dimoni. Només ara és possible.

Em companyia de Molly (una espècie de Trinity molt en la línia de les heroïnes del cyberpunk) y Maelcum (un membre de la marina rastafari), Case s’embarcarà en una aventura plena d’enganys, sexe i violència, que acaba duent els protagonistes a un desenllaç inesperat i al descobriment de qui (o què) és Neuromàntic.

Per invocar un dimoni necessites saber quin nom té.

De fet, el nom Neuromàntic, ja dóna pistes: “neuro” faria referència a la dimensió mental de la seva naturalesa i “màntic” derivaria d’endevinació o màgia, amb la qual cosa el Neuromàntic vindria a ser una cosa així com màgia mental. Un altre personatge, Wintermute, també navega en les aigües metafísiques. No és un personatge corpori, sinó una intel•ligència artificial. Igual que Dixie Flatline, la consciència d’un home mort.

Per tot això ja es pot entendre que no resulti senzill al neòfit seguir el fil de la peripècia. No només per aquest particular món metafísic.

Sóc la matriu […] Ets Déu?

Si alguna cosa caracteritza aquest subgènere és l’ús d’un vocabulari específic, desconegut pel lector no avesat, hermètic: la matriu, el gel, hosaka, microsoft, simestim, etc. El reguitzell d’argot pot embafar fins al punt que les pàgines s’escolin entre els dits del lector sense que aquest entengui absolutament res del que està llegint. És un risc. Aquesta tecnificació, però, no està renyida amb una certa poeticitat en l’estil. Així, al costat del metall, els xips i els trodes, hi ha també lloc per a la literatura i la carn. I és que Neuromàntic és un llibre excel·lent, que parla de coses importants, però no és un llibre per a tots els públics. Abans d’emprendre’n la lectura, doncs, caldrà que cadascú valori el sacrifici que està disposat a fer.

 

2 Comments

  1. És ben cert que no és per a tots els lectors. La primera vegada (parlo de la primera edició de Minoutauro dels 80) la vaig penjar. En canvi un parell d’anys després la novel·la i les dues continuacions em van captivar com poquíssims llibres havien aconseguit abans.

    Malauradament crec el temps li ha passat (una mica de) factura: en alguns aspectes està superada pels seus imitadors i continuadors del ciberpunk i pel món del cinema. Tot i això, per a mi és una de les meves novel·les preferides i un dels grans clàssics de la ciència-ficció.

    • Gràcies pel comentari, Carlex. Jo t’he de confessar que en més d’una ocasió m’he perdut al llarg de la lectura. Ara bé, si la densitat del contingut pot embafar, també t’he de dir que m’ha agradat molt l’estil (m’ha recordat una lectura força recent, PISTOLA AMB MÚSICA DE FONS). A veure si arribo a les continuacions i em formo la mateixa idea que tu. Salut!

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada