L’OBJECTE MÀGIC (1918) – Josep Carner

Autor: Josep Carner
Títol: L’objecte màgic
Editorial: Galàxia Gutenberg
Any: 2005 (1918)
Pàgines: 2 [dins Els altres móns de la literatura catalana, pàg. 651-652]
ISBN: 978-84-8109-348-3
Valoració: ★★★★

 

També Josep Carner, una de les nostres plomes més insignes, el príncep dels poetes noucentistes ―Els fruits saborosos (1906), Auques i ventalls (1914)―, la veu del dolor de l’exili ―Nabí (1941)―, va fer la seva personal aportació al camp del fantàstic. Inclòs en la secció de “Fets extravagants” de l’antologia de Martínez-Gil, “L’objecte màgic”, aparegut per primer cop a La veu de Catalunya el 31 de juliol de 1918, no és pròpiament un conte de ciència ficció, com podrien ser-ho els altres que hem ressenyat aquí. En canvi, sí que li escau perfectament l’etiqueta de “realisme màgic”. Això, malgrat ésser inspirat en un conte anterior del rus Anton Txèkhov titulat L’obra d’art (d’abans de 1885), el qual Carner acabaria traduint el 1928. Normalment usem aquest epígraf per referir-nos a la literatura hispanoamericana, que tants i tan bons resultats ens ha donat ―García Márquez, Rulfo, Borges―, però molt abans que fructiferés allà, a mitjans del segle XX, després de l’esclat de les Avantguardes, va fer-ho a Europa. En concret en el cas català durant el Noucentisme.

És aquí, doncs, on cal buscar la relació de Carner amb aquesta manera de fer literatura, caracteritzada per la inclusió de l’element meravellós en el relat des d’una perspectiva podríem dir-ne que “normal”, del tot quotidiana. Diu Víctor Martíne-Gil:

No hi ha por, en el realisme màgic, ni sorpresa, sinó constatació d’un món inexplicable i, tanmateix, rutinari.

Però el conservadurisme noucentista no podia abastar les ànsies d’aquells anys. Un panorama polític, econòmic i social tan conflictiu havia de produir, per força, trasbalsos culturals i reaccions en contra de l’ordre i la civilització. Les actituds cubistes, constructivistes, futuristes, dadaistes i surrealistes foren les encarregades de posar en evidència la crisi total dels esquemes culturals burgesos. Les avantguardes, doncs, nascudes amb el manifest de Marinetti el 1909, són l’expressió de la nova societat industrial i de la crisi del racionalisme i de la filosofia del progrés del segle XIX. El nostre relat, doncs, caldria situar-lo en una terra de ningú, a mig camí de l’últim noucentisme i les primeres avantguardes.

“L’objecte màgic”, usant molt encertadament la primera persona del singular per narrar la història, ens parla d’un regal incòmode que, un bon dia, l’autor decideix fer a un amic al qual guarda certa rancúnia. El regal en qüestió és una escultura de guix que representa una gitana tocant una pandereta. Una obra d’evident mal gust. A partir d’aquell instant, però, l’objecte reapareixerà al llarg de la seva vida i en els moments i situacions més impensats, esdevenint del tot impossible desfer-se’n de manera definitiva ―fins i tot se l’oblida deliberadament quan li ofereixen com a premi en uns Jocs Florals! Mutilada, restaurada, enlletgida, és a dir, cada vegada més grotesca com més grotesc va esdevenint el propi relat, la figureta li torna a caure a les mans una vegada i una altra, com si fos una condemna, com si realment es tractés d’un objecte màgic producte d’alguna maledicció.

El relat, evidentment, aprofita per subratllar l’element més humorístic, seguint amb el tarannà del fantàstic català d’aquells primers anys del XX: aquells regals que hom ens fa per compromís i que ens resulten manifestament incòmodes ―els famosos pongos. Però alhora, en un nivell més aprofundit d’anàlisi, també veiem l’interès de Carner per fer-nos notar l’obsessió i el trastocament que l’objecte ―una gitana, no ho oblidem, en clara referència als poders sobrenaturals que tradicionalment ha atribuït als membres femenins d’aquesta ètnia la tradició― li provoca en la seva vida quotidiana. El xoc en el lector resulta del fet que allò impossible ―la reiterada aparició de l’objecte― es fa manifest, i ens ho veiem a venir. I d’aquesta manera el final és tan hilarant com angoixant. Diu Carner:

Demà és el meu sant, i ja sé el que passarà.

Això és el que acosta el nostre relat, exemple primerenc però reeeixit, al realisme màgic, el qual assolirà els seus resultats més notables en la nostra llengua en els relats de Pere Calders, uns anys més tard.

 

 

Compra els teus llibres online a





Ens ajudes amb una donació?