No fa pas tant parlàvem d’una faceta de sir Arthur Conan Doyle més aviat poc coneguda pel gran públic: em refereixo a la seva faceta d’aficionat a l’arqueologia i, més concretament, als misteris ocults en el passat egipci. De la mà de Julià Guillamon havíem repassat escadusserament els primers passos dels arqueòlegs occidentals en el subsòl d’Egipte, allà al segle XIX, i el naixement d’una literatura associada (Théophile Gautier) a partir de la qual sorgiren els mites i llegendes sobre sarcòfags maleïts i mòmies que tornen a la vida que tant agradaren a Lovecraft o Poe, per exemple. I, és clar, també al nostre Conan Doyle, de la mà del seu conte (meitat terror, meitat història d’amor intemporal) L’anell de Thot (1890).

Doncs, bé, dos anys més tard d’haver enllestit aquella historieta, Doyle va tornar sobre els seus passos i va desenterrar (mai més ben dit) La mòmia, un altre relat breu de temàtica egípcia. Aquesta vegada, però, el relat ja està molt més en consonància al típic conte sobre mòmies que nosaltres coneixem. Tres joves estudiants (Abercombie Smith, Edward Bellingham i William Monkhouse Lee) són els inquilins d’una pensió per a estudiants d’un vell college londinenc en ple segle XIX. Smith, que ha iniciat estudis de medicina, és nou al college, i Bellingham i Lee, que ja es coneixen de fa temps, ara per ara mantenen una relació gairebé de parentiu, ja que el primer s’ha promès amb la germana del segon. Més enllà d’aquest fet casual, però, el caràcter de tots dos és molt diferent: mentre els estudiants aprecien Lee, tothom ressalta l’enutjós que resulta relacionar-s’hi, ja que sempre va acompanyat de Bellingham i Bellingham té alguna cosa d’odiós… de rèptil.

Smith, que és un jove prudent i assenyat, decideix fer cas als informes que li donen i evitar de relacionar-se amb els seus veïns d’escala. El destí, però, de vegades és juganer. Succeeix, doncs, que una nit, mentre Smith repassa els seus llibres de classe i els seus apunts, un terrabastall a l’escala el treu de les seves cabòries. Es tracta de Lee, que l’inquireix a baixar ràpidament a l’habitació de Bellingham, ja que ha succeït una desgràcia. Smith hi baixa tot corrents i es troba el seu veí mig esmorteït a terra, tot blanc. Al seu voltant, en el que sembla més un museu de relíquies que un estudi, desenes d’estranyes andròmines dels racons més desconeguts del món, sobretot d’Egipte i d’Orient. I enmig d’aquell escenari grotesc sobresurt un taüt i, al seu interior, una mòmia. Unes cures ben senzilles són suficients per retornar a Bellingham els seus sentits, però res pot fer oblidar a Smith la visió d’aquell cadàver mil·lenari, una cosa salvatge i mòrbida.

D’aquesta manera tan estranya es va iniciar la relació entre Bellingham i Smith. I a partir de llavors, les coses no havien pas d’esdevenir més convencionals, més “normals”: el pobre Smith tot sovint sentia, immers en el silenci del seu estudi, com en el pis de sota el seu veí, Bellingham, semblava que estigués parlant tot sol i, fins i tot, de vegades li semblava sentir, essent el pis buit i trobant-se Bellingham en una altra banda, com unes passes i algú inconegut que caminava per la cambra. Una vegada, no podent resistir més, va fer el cor fort i es va decidir a entrar-hi. I quina fou la seva sorpresa quan la va trobar… buida! Absolutament buida. Tant la cambra com el taüt. Fora de si, Smith s’encaminà a avisar Lee, però quan tornaren a la cambra de Bellingham tots dos… resulta que la mòmia ja tornava a ser en el seu taüt. Però alguna cosa trobà Smith en aquell cadàver que no li resultà com la primera vegada que el va veure. És llavors quan Smith descobreix que Bellingham no és el que sembla, i que el pobre Lee amaga un secret inconfessable sobre el seu company, un secret que li ha estat revelat a pesar seu, un secret que l’angoixa com una soga nuada al coll. En aquells pergamins de la cambra de Bellingham, en aquells documents indesxifrables a ulls profans, sembla ser que el seu veí trobà la clau a un misteri insondable, ocult en la ciència d’una civilització antiga i desconeguda, perduda en els arcans del temps. I de la mateixa manera que el doctor Jekyll a l’obra d’Stevenson o l’home invisible en la novel·la de Wells, el nostre Bellingham troba en la seva mòmia la màscara que li oculta el rostre a l’hora de deixar lliure les seves baixes passions. A l’hora de fer allò que qualsevol voldria fer, si tothom creiés que és algú altre.

Publicat originalment a la revista Mira’m el maig de 2008 a la secció Els arxius Conan Doyle.