VENECIA DE CASANOVA (1990) – Félix de Azúa

Autor: Félix de Azúa
Títol: Venecia de Casanova
Editorial: Planeta
Any: 1990
Pàgines: 169
ISBN: 9788432049125
Valoració:★★★

 

L’editorial Planeta ja fa força anys va endegar una col·lecció titulada “Ciudades en la historia”, que pretenia retratar algunes ciutats importants en el seu moment de màxim esplendor. Els encarregats del retrat foren en tots els casos escriptors (la majoria catalans, en llengua castellana) de contrastada reputació. En són testimonis Madrid de los últimos Austrias de Néstor Luján (1989), Barcelona Modernista de Cristina i Eduardo Mendoza (1990), Florencia de los Médicis de Luis Racionero (1990), Moscú de la revolución de Manuel Vázquez Montalbán (1990) o Viena, fin del Imperio de J. M. Valverde (1990). Més que una història canònica de la ciutat en qüestió, l’objectiu era copsar el millor possible l’ambient, la vida quotidiana, els personatges, els mites i llegendes, l’art i la literatura de determinades èpoques. Un dels últims títols d’aquesta col·lecció fou precisament el llibre que ressenyem avui, Venecia de Casanova, de Félix de Azúa.

Abans de començar cal esclarir que la inclusió del nom del cèlebre llibertí en el títol d’aquest llibre és poca cosa més que un reclam, una trampa comercial, ja que en l’interior la seva presència és força testimonial. Efectivament, es tracta de la Venècia en què va viure Giacomo Casanova (1725-1798) la que retrata Azúa, però també és la de Goldoni (1707-1793) i Vivaldi (1678-1741), o la que testimonien Moratín (1760-1828) o Montesquieu (1689-1755). És a dir, la Venècia crepuscular i decadent del segle XVIII. Pot sobtar que Azúa prengui precisament aquest moment històric de la ciutat per fer-ne el seu retrat. Aquell XVIII Venècia encarava ja la seva decadència i es trobava lluny del seu moment de màxim esplendor econòmic i polític, però és llavors també, just abans d’entonar el seu particular cant del cigne, que la ciutat flotant va oferir alguna de les seves cares més immortals.

Escribir sobre Venecia es tan fácil que resulta casi imposible.

De fet, el llibre és força desigual. Als capítols un pèl tediosos i acadèmics, únicament passables per la prosa entretinguda i amb alguna graciosa impertinència de l’autor , els segueixen d’altres realment interessants.

Las continuas fiestas, el carnaval de casi seis meses y las numerosísimas celebraciones oficiales permiten suponer que el rendimiento de la población trabajadora debía ser más bajo que en el Sáhara […] Venecia flota sobre un bosque de muchos millones de árboles, visitados por peces en lugar de pájaros. Sólo para alzar el templo de La Salute fueron precisos 1.156.627 troncos. Si algún dia Venecia acaba por hundirse de una vez, tenemos asegurada una bolsa de petróleo a corto plazo.

A destacar especialment els dedicats al llibertinatge (“También hay un tiempo para holgar”) i l’art (“La comedia y el café”). Quant al primer, Azúa destaca que

Los románticos tardíos inventaron una Venecia corrupta, ruinosa y siniestra, en la que uno nunca estaba seguro de acostarse junto a una daga o una vagina.

Però no podem atribuir només a aquests romàntics el tòpic. Azúa, filòsof, també relaciona la fama de luxuriosa de la ciutat amb la capacitat dels seus dirigents per adonar-se de l’important que és mantenir la població ocupada. El clàssic pa i circ, vaja.

Estamos hablando de una pequeña ciudad de ciento y pico mil habitantes, y que nadie escapaba al tráfico; todos los estamentos y oficios, en mayor o menor medida, participaban del furor.

No només Casanova, convertit ni més ni menys que en espia de la Inquisició els darrers anys de la seva vida, sinó que una llarga corrua de nobles i eclesiàstics es veieren involucrats en mil i una històries sexuals, que han romàs immortalitzades en les cròniques i memòries dels homes de lletres d’aquella època.

La pròpia iglesia de San Salvador era un centro de contactos sexuales. El cura retrasaba a propósito el inicio de la misa para que los aficionados tuvieran tiempo de mirar y elegir.

Quant al segon, l’art, Venècia comptava amb el major nombre de teatres, set, de totes les grans ciutat europees d’aquells anys, i l’activitat teatral fou, després de la prostitució i el joc, la principal font d’ingressos de la ciutat.

Una tan notable abundancia de escenarios trajo consigo el perpetuo trasiego de compañías, la presencia constante de bellas y espirituales actrices que se incrustaban con una celeridad pasmosa en la vida sexual veneciana.

Aquesta abundancia, però, no responia a la vitalitat del seu teatre.

En tiempos de Goldoni la commedia era ya una ruina, un espectáculo chabacano, con marquetería de chistes groseros y halagos a la bestialidad del público.

Aquella commedia dell’arte que havia enlluernat Europa, doncs, es trobava ja llavors en franca decadència. Hagué de ser Goldoni qui la revolucionés, convertint els arquetips –Arlequí, Putxinel•li, Bèrgam, Pantaló…- en individus, tot suprimint la característica màscara i la improvisació de la representació escènica, per a escàndol del públic i empipament dels actors.

Però fou només un miratge. La sort de la ciutat, i la de la República sencera, estava ja cantada:

Amputados de su antiguo poder, amputados de la libertad que sólo da el poder, amputados de la inteligencia que sólo da la libertad, los ciudadanos venecianos se convirtieron en esclavos de su diversión, de su entretenimiento y de su comedia.

Si els últims anys d’aquella Venècia representen la fi del món antic, l’ensorrament definitiu d’una època que no havia canviat gaire en dos mil anys, la Revolució francesa representa el començament d’un món nou amoral i eficaç. L’1 de maig de 1797 Napoleó declarava la guerra a Venècia. El 4 de juny Venècia es convertia en colònia d’Àustria. Només uns mesos abans s’explica que a Venècia es va viure un dels Carnavals més sonats i fastuosos de tots els que havia viscut la ciutat dels canals.

Los venecianos acogieron el yugo napoleónico y las cadenas austríacas muertos de risa. Divertidos, sí; però, en todo caso, muertos.

Era l’hora del món modern en què encara vivim. Un món pràctic, però mancat de valors. Mario Benedetti va dir una vegada que a Mario Vargas Llosa se l’havia de llegir sempre, però no escoltar. Amb Félix de Azúa (1944) passa una cosa semblant. La seva ploma és un regal. És capaç de fer que un llibre com aquest, irregular, lleuger, d’encàrrec, valgui la pena.

Daniel Genís

Daniel Genís

Doctor en literatura. Professor de llengua a secundària. Culturalment dispers. És el fundador i mantenidor d’aquest web. També a @CiFiCAT

dgenis has 305 posts and counting.See all posts by dgenis

Deixa un comentari