UN SOMNI FUTURISTA ESPATERRANT (1910) – Pompeu Gener

RESSENYA

UN SOMNI FUTURISTA ESPATERRANT (1910) – Pompeu Gener

Relat fonamental d’un dels noms clau de la nostra primera ciència-ficció, inclòs tant en l’antologia de Víctor Martínez-Gil com en la d’Antoni Munné-Jordà.

Autor: Pompeu Gener
Títol: Un somni futurista espaterrant
Editorial: Galàxia Gutenberg
Editor: Víctor Martínez-Gil
Any: 2005 (1910)
Pàgines: 4 [dins Els altres mons de la literatura catalana, pàg. 501-504]
ISBN: 978-84-8109-348-3
Autor: Pompeu Gener
Títol: Un somni futurista espaterrant
Editorial: Edicions 62
Editor: Antoni Munné-Jordà
Any: 2013 (1910)
Pàgines: 6 [dins Futurs imperfectes, pàg. 78-83]
ISBN: 978-84-15192-82-4
L’has llegit?
Valora’l*:

0 votes, average: 0,00 out of 50 votes, average: 0,00 out of 50 votes, average: 0,00 out of 50 votes, average: 0,00 out of 50 votes, average: 0,00 out of 5

Vots emesos: 0.
Mitjana: 0,00 sobre 5.


*Has d’iniciar sessió.

Loading…

Cinc anys després que Rusiñol presentés el seu monòleg de ciència ficció “L’escudellòmetro” (1905), on satiritzava la dèria del gènere pels invents forassenyats, el filòsof Pompeu Gener publicava a Monòlegs extravagants “Un somni futurista espaterrant”, la visió delirant d’un altre personatge en la mateixa línia que el doctor sonat de Rusiñol. Gener, a part de filòsof, destacà també com a periodista, assagista i autor teatral, dins el corrent del modernisme més antiburgès de l’època, en la mateixa línia, doncs, que Rusiñol. Gener, molt actiu políticament, fou conegut pel seu catalanisme, el seu progressisme i el seu republicanisme, característiques (aquestes dues últimes especialment) ben presents en aquest seu somni esbojarrat que ressenyem. Segurament gaudí aquells anys d’una certa popularitat en aquests ambients literaris, ja que un any després de publicar aquest relat, Frederic Pujulà l’inclogué com un personatge més en la seva novel·la de ciència ficció Homes artificials (1912).

En el Libro de los sueños (1976) Borges recollia més de cent textos on analitzava el lligam entre el somni i la literatura des de tots els angles possibles. El Kubla Khan (1797) de Coleridge, el Frankenstein (1818) de Mary Shelley, El cas misteriós del Dr. Jekyll i Mr. Hyde (1886) d’Stevenson o la Casa tomada (1946) de Cortázar tenen en comú que foren fruit d’un somni, segons expliquen els seus autors. També Bernat Metge, a casa nostra, usà el recurs del somni per deslliurar-se de les acusacions que pesaven damunt el seu cap i en deixà constància escrita en Lo somni (1399). En el nostre relat, que participa d’aquesta mateixa tradició, el somni també ens introdueix des de bon principi en el món del meravellós i el fantàstic, i resulta el mitjà a través del qual podem veure el futur, en una mena de realitat alternativa, o ucrònica. I és que aquest cop, el gènere fantàstic on cal inscriure el relat és el de les ucronies, és a dir, el de les utopies en el temps, en paraules del seu inventor, el filòsof francès Charles Renouvier.

El protagonista del relat, un jo que ho narra tot en primera persona i que podem identificar amb l’autor, ens diu, com un don Quixot intoxicat per l’excés de llibres de cavalleries, que després d’haver-se passat els darrers dies llegint a propòsit d’enfonsaments d’illes, terratrèmols, enrunaments de ciutats i tota mena de cataclismes semblants.

En la línia de la primera ciència-ficció catalana, el relat està empeltat de comicitat i sentit de l’humor. No serà fins força més endavant que els autors catalans es prendran el gènere més seriosament, com en d’altres latituds del planeta. Amb aquesta desenfadada afecció, doncs, l’autor ens diu que somià que en el futur tot se n’havia anat en orris i que del Caos n’havia sorgit un ordre nou, molt millor: La Totarquia. Tothom manava. I amb aquest nou sistema d’organització social el món sencer era una delícia. No som gaire lluny de les proclames igualitaristes de Rusiñol en “L’escudellòmetro”. De fet, fins i tot una referència gastronòmica a les acaballes del relat ens hi fa pensar ben vivament.

És cert que la desbocada fantasia de Gener de vegades embafa, fa el relat feixuc i excessivament surrealista. No assoleix l’alçada literària del seu col·lega. Però en acabar dóna ben bé la impressió que aquest futur espaterrant (modernista) que ha somiat, és un futur en què el fantàstic invent de Rusiñol (aquella escudella que alimentaria el món sencer i acabaria amb les desigualtats socials), s’ha implantat per a benefici dels pàries de la terra. I si amb el somni no en tenim prou (acaba dient-nos l’autor amb una picada d’ull a la La màquina del temps (1895) de Wells, on també s’aborda el tema de la lluita de classes i els futurs alternatius), potser que ens n’assegurem i agafem la màquina d’explorar el temps.

Nosaltres, homes del futur, podríem dir-li a Pompeu Gener que el seu somni de justícia social acabà en no res, o en qualsevol cas que continua pendent. Continua essent una ucronia, de moment.

L’has llegit?
Valora’l*:

0 votes, average: 0,00 out of 50 votes, average: 0,00 out of 50 votes, average: 0,00 out of 50 votes, average: 0,00 out of 50 votes, average: 0,00 out of 5

Vots emesos: 0.
Mitjana: 0,00 sobre 5.


*Has d’iniciar sessió.

Loading…

T’ha agaradat? Comparteix:

També et pot interessar…

logo_2020_blanc

Segueix-nos:

Subscriu-te
Notify of

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments