PISTOLA, AMB MÚSICA DE FONS (1994) – Jonathan Lethem

Autor: Jonathan Lethem
Títol: Pistola, amb música de fons (Gun, with occasional music)
Editorial: Males Herbes
Any: 2013 (1994)
Pàgines: 227
ISBN: 9788494051470
Valoració: ★★★★

 

Fa pocs dies ressenyàvem aquí mateix El vampir, de John William Polidori, una de les darreres apostes d’Angle Editorial, petita editorial independent que, nascuda ja fa un parell de dècades, ha sobreviscut als vaivens del sector i manté un segell amb personalitat pròpia i amb un catàleg de títols tan suggerents i enriquidors com aquest clàssic vampíric. En la mateixa línia podem situar l’editorial Males Herbes, nascuda fa escassament tres anys i centrada en la literatura d’arrel fantàstica, ja sigui a partir de la promoció d’autors novells, la reivindicació d’algunes obres catalanes que no acabaren de tenir l’èxit en el seu moment o bé la traducció d’autors de culte estrangers que mai s’havien traduït al català. En aquesta última categoria és on cal encabir la novel·la que ressenyem avui, un clàssic de la ciència ficció contemporània que fins ara no era possible de llegir en català.

L’obra, la primera del seu autor, és una aconseguida barreja de ciència ficció i novel·la negra. De ciència ficció hi ha l’escenari dels fets: un futur distòpic on les drogues gaudeixen d’una gran acceptació social, on els individus estan sotmesos al ferri control de l’Oficina i els inquisidors, on cal una llicència especial per poder fer les preguntes més elementals i on, per obra i gràcia d’uns avenços mèdics força qüestionables, existeixen animals evolucionats que s’assemblen grotescament a les persones. De novel·la negra, en canvi, té tota la resta. És a dir, gairebé tot: una història potent d’assassinats i misteri, un crepuscular detectiu privat (inquisidor privat, en diuen en el futur) misantrop i taciturn i de nom ben eufònic (Metcalf, Conrad Metcalf), i dones fatals que fumen cigarretes de fum esfilagarsat al compàs de la música. No és perquè sí, la citació de Raymond Chandler amb que s’obra la novel·la:

El tema era tan fàcil d’identificar com un cangur vestit d’esmòquing.

Un cangur vestit d’esmòquing com Joey Castle, és clar.

De fet, el futur que ens proposa Lethem hem de buscar-lo més aviat en el nostre passat. Les prehistòriques tècniques policials dels inquisidors, les frases amb connotacions racistes de Metcalf, la seva misogínia, etc. són reminiscències d’una època ja extinta, aquella en què Sam Spade o Philip Marlow deambulaven per la terra. Potser per això, per contrast, els elements futuristes ens fan un efecte terriblement grotesc, esperpèntic i com de broma: homes que han perdut el seu penis, nenes gat de refinades costums felines, cangurs fent de matons a sou. Talment el futur fos l’illa d’un altre doctor sonat com el Moreau de Wells, i l’única veu sensata que hi ressonés fos la cínica i retrògrada del nostre antiheroi. Una autèntica antigalla.

Al costat de Hammett i Chandler, però, també hi ha reconeguts i recognoscibles deutes envers alguns destacats clàssics de la ciència ficció: En primer lloc, aquesta droga magnífica i que tothom consumeix, amb noms evocadors com acceptol, penediol o addictol, no pot sinó dur-nos a pensar amb el soma del Món feliç (1932) de Huxley, aquella substància que atorgava una felicitat fictícia, però anhelada, per escapar de viure en un futur d’espant. També la desaparició en aquest futur de Lethem de la lletra impresa ens du al cap inevitablement el genocidi llibresc dels bombers del Fahrenheit 451 (1953) de Ray Bradbury. Nogensmenys, podem veure la crítica d’Orwell als governs totalitaris que intenten manipular i reescriure la història en benefici propi en la seva 1984 (1948) en l’amnèsia obligatòria induïda per l’estat en el futur del futur (l’última part) de la nostra novel·la:

La memòria és de mala educació. El material serveix per a això, i tothom en pren.

Tant la droga com l’Oficina i la seva particular stasi futurista, la policia política, el braç repressors del govern, tenen la mateixa funció, en el fons: el control de l’individu.

Ara bé, per sobre de qualsevol altre, Lethem homenatja en aquest llibre Philip K. Dick. No ens hem d’esforçar gaire per veure en aquests animals evolucionats de Lethem els animals robòtics de Els androides somien xais elèctrics? (1968). D’igual forma, els seus engendres, els capgrossos (els animals evolucionats en l’argot despectiu dels humans, com els replicants-“pelluts” de la versió cinematogràfica de la novel·la de Dick) tenen un pare creador, al qual li deuen alguna cosa més que gratitud i amor etern, pels nefastos efectes secundaris que pateixen tots ells:

El meu pare és el doctor Theodore Twostrand. L’inventor de la teràpia evolutiva. El pare de tothom.

Dirà Barry. Gairebé amb les mateixes paraules que Batty (nom que gairebé té les mateixes lletres que Barry, per altra banda) en parlar del doctor Tyrell (en la versió cinematogràfica d’Scott, no pas en el llibre). De fet, a la nostra novel·la se’ns diu que el propi Metcalf havia estat un inquisidor de l’Oficina abans de renunciar-hi i convertir-se en inquisidor privat, igual com el Deckard de Dick havia estat policia abans d’ésser mercenari i dedicar-se a retirar androides rebels. Moltes coincidències per ser casuals. I no només amb Els androides… Els buits en la memòria, la criogènesi com a sistema penal, etc. també podem relacionar-ho sense problemes amb altres obres de Dick, com L’informe en minoria (1956) o Podem recordar-ho per a vostè al per major (1966).

Comptat i debatut, doncs, un llibre excel·lent, intel·ligent i que t’atrapa des de la primera a l’última línia, i que llançà a la fama el seu autor amb tot el mereixement del món. Tot seguit d’aquesta, Lethem encara escriuria tres relats més de ciència ficció, no tan populars, però igualment recomanables: Amnesia Moon (1995), As She Climbed Across the Table (1997) i Girl in Landscape (1998). Si la traducció de Ferran Ràfols, esplèndida, de Pistola, amb música de fons fa possible que els lectors catalans puguem llegir-la ara (malgrat que amb retard), en la nostra llengua, les altres encara romanem sense traducció. Esperem que l’éxit que està tenint aquesta esperoni gent valenta com els amics de l’editorial Males Herbes a continuar el camí encetat i a traduir aquelles altres, també. Més val tard que mai. Ara ja no hi ha excusa per no posar-s’hi. Els lectors, ha quedat clar que estem preparats, que estem esperant.

 

 

Compra els teus llibres online a





Ens ajudes amb una donació?