EL VAMPIR (1819) – John William Polidori

Autor: John William Polidori
Títol: El vampir (The Vampyre)
Editorial: Angle Editorial
Any: 2013 (1819)
Pàgines: 69
ISBN: 978-84-15695-31-8
Valoració: ★★★★

 

La petita editorial Angle ens ofereix una peça deliciosa, d’aquelles que estem poc acostumats en la nostra llengua. I menys encara en una edició tan ben presentada, encapçalada per un curt però completíssim pròleg-estudi de Marina Espasa, on es repassa el naixement del mite vampíric, des dels orígens fins als nostres dies. Per parlar de la nostra obreta Espasa es retrotreu al naixement de Frankenstein (1818), ja de sobres conegut. La pròpia Mary Shelley ho va explicar en una mena de pròleg-confessió a la seva novel·la, que es pot llegir en qualsevol edició moderna avui en dia. Segons ella, la idea va sorgir durant una visita que amb el seu marit, el famós poeta anglès Percey Bysshe Shelley, van fer, l’estiu del 1816, a lord Byron, que es trobava exiliat a Ginebra, molt a prop del llac Leman, a la villa Diodati.

Sempre segons el relat de l’autora, una pluja inacabable els va tancar molts dies a casa (fou l’any sense estiu), i el tedi dugué Byron a proposar una competició: cadascú escriuria una història de fantasmes. Així va néixer el monstre de Frankenstein, la més famosa criatura d’aquella espectral vetllada, però no l’única. Sembla ser que John William Polidori, el jove metge personal de Byron, també va fer la seva personal aportació: un conte de vint pàgines amb el títol concís de El vampir.

La història, en alguns moments un pèl enrevessada, en d’altres brillant, se centra en dos personatges: lord Ruthven, que amaga sota els seus modals aristocràtics la seva naturalesa de vampir, i Aubrey, un jovenet inexpert que l’acompanya innocentment en els seus viatges de seducció fins que descobreix el seu secret. Malauradament, el descobriment arriba massa tard. El seu comportament pertorbat i el fet que la gent, fent gala d’un racionalisme, propi de l’època, que és objecte de crítica (com en Frankenstein, per altra part) precipiten un desenllaç tremendament tràgic.

Avui en dia sabem que aquella peça fou obra de Polidori, però el cert és que durant molts anys, especialment els immediatament posteriors a la seva publicació, van planar nombrosos dubtes sobre la seva autoria, la qual s’atribuí durant força temps al propi Byron. Segons explica Marina Espasa,

Byron li hauria explicat un conte a Polidori, i aquest s’hi hauria inspirat per escriure El vampir.

Res més. Per tant, és el metge qui cal considerar l’autor i no el famós lord anglès, el qual, com molt enjogassadament assenyala Espasa, hauria vampiritzat amb la seva fama el pobre Polidori. De fet, s’ha assenyalat que la figura que ens presenta Polidori, aquest aristòcrata elegant i misteriós, tremendament seductor, però alhora fred com el gel amb els demés, podria representar precisament Byron, amb el qual Polidori sembla que tenia unes relacions més aviat tibants (de fet, acabà acomiadat del seu servei poc després).

Avui dia, El vampir és reconegut unànimement com el primer conte que dóna categoria literària al mite dels vampirs. Escrit l’any 1816 (malgrat que no es publicà fins tres anys més tard), és dinou anys anterior a la Berenice (1835) d’Edgar Allan Poe, cinquanta-sis a la Carmilla (1872) de LeFanu i vuitanta-un al vampir més famós de tots, el Dràcula (1897) de Bram Stoker. És cert, però, com aporta el documentadíssim pròleg de Marina Espasa (també traductora del volum), que no es tracta de la primera història vampírica. Abans del doctor Polidori el Romanticisme ja havia tingut els seus vampirs en la ploma de Gottfried August Bürger i la seva Lenore (1773), La núvia de Corint (1797) de Goethe o en alguns poemes de Keats, per exemple. És amb El vampir aristocràtic de Polidori, però, que en el Romanticisme europeu eclosiona el tema del vampir: Hoffman, LeFanu, Dumas… Malauradament, però, el jove doctor no va poder paladejar el reconeixement, que tan havia anhelat sempre, ja que el 1821, només dos anys després de publicar el seu conte, es va llevar la vida

Pressionat per deutes de joc que no podia pagar i per qui sap quants fantasmes d’angoixa sobre el fracàs literari.

El mite vampíric, però, molt abans d’estar en les pàgines dels llibres, es va trobar en els temors ancestrals del folklore popular, especialment centreeuropeu. Als Balcans, a Bulgària, a Romania, a Grècia, a Polònia o a Rússia la figura del mort vivent xuclador de sang que s’aixeca del seu taüt reapareix esporàdicament al llarg dels segles. El filòsof francès Voltaire, un dels màxims símbols de la Il·lustració i flagell de la superstició i el fanatisme religiós, es queixava precisament que no se sentí parlar sinó de vampirs entre 1730 i 1735. Marina Espasa també aporta la dada d’un primerenc vampir català: La xucladora (1899), de Joaquim Ruyra. El vampir apel·la als nostres temors més atàvics, a allò que ens aterra de forma més primitiva.

És per això que sovint s’associa al rat-penat, la rata, el llop, el gat o l’òliba.

En definitiva, doncs, una oportunitat d’or per descobrir una joia del terror vampíric, en una excel·lent edició i a un preu apte per a totes les butxaques. I en català.

Daniel Genís

Daniel Genís

Doctor en literatura. Professor de llengua a secundària. Culturalment dispers. És el fundador i mantenidor d’aquest web. També a @fantastik_cat

dgenis has 298 posts and counting.See all posts by dgenis

2 thoughts on “EL VAMPIR (1819) – John William Polidori

  • 30 de gener de 2014 at 15:40
    Permalink

    Vigila que se t’han girat les últimes dues xifres de l’any de publicació de la novel·la d’Stokes.

    Reply

Deixa un comentari