MUERTE POR FUNKY (O EL EUTANASIO) (2013) – Jordi Casals

Autor: Jordi Casals
Títol: Muerte por funky (o El Eutanasio)
Editorial: Laertes
Any: 2013
Pàgines: 216
ISBN: 978-84-7584-912-6
Valoració: ★★★

 

Negra, molt negra. Així és el baptisme de foc, la primera novel·la, de Jordi Casals, titulada Muerte por funky (o el Eutanasio), i escrita al llarg d’un any ―a cavall de 2011 i 2012―, a partir d’una història pensada el 2007 com a idea per a un guió cinematogràfic. Professor de llengua i literatura castellana en un institut de secundària, membre de diverses bandes de ska i de funk, admirador de l’obra dels dibuixants Frank Miller, Allan Moore i Jack Kirby ―un dels culpables del renaixement de Marvel Comics, juntament amb Stan Lee, als anys ‘70― Casals, empordanès d’adopció, ens ofereix una història surrealista de despropòsits, casualitats i situacions hilarants, on totes aquestes facetes seves es barregen, com tocades per la tramuntana, per esdevenir un totum revolutum veritablement engrescador.

Novel·la policíaca, de crims, sexe i misteris, que té lloc pels carrerons infestats d’immigrants, turistes i prostitutes d’una Barcelona crepuscular, fosca, la del tombant de segle, Muerte por funky ens recorda inevitablement els ambients del seu admirat Vázquez Montalbán, fins al punt que fa l’efecte que en qualsevol moment hi haguem de trobar bevent a la barra del Bar Pepe o alternant amb alguna fulana de la Plaça Reial l’entranyable inspector Carvalho. Però no. A la novel·la de Casals el seu Pepe Carvalho es diu Joaquín Balboa AKA Eutanasio i no és cap detectiu privat, sinó el mànager d’un grup de funk de mala mort conegut com els Funktastic Four ―picada d’ullet als Fantastic Four de Kirby― que per guanyar-se la vida mentre espera l’èxit musical accepta d’ “ajudar” a aquells que es volen suïcidar però els falten pebrots. Guarnit amb vestit i corbata negres com un dels Blues Brothers, l’Eutanasio és un particular sicari dedicat a acabar amb el patiment dels desesperats a canvi d’una generosa suma de diners i, també, d’una promesa:

Envíame una señal, si hay algo más allá

El sentit de l’humor, tan negre com el vestit de Joaquín Balboa, és una altra de les senyes d’identitat de la novel·la. El sentit de l’humor i també un llenguatge volgudament groller, lasciu i canalla, com el propi protagonista de l’obra, que tant pot provocar en el lector un cert estupor com una riallada grassa de complicitat. Aquest és un dels encerts i un dels seus talons d’Aquil·les, molt probablement: o entres a la història a través de la manera de ser d’un personatge força menyspreable (en el fons i en les formes), però amb qui pots acabar empatitzant, o no hi entres de cap manera. Casals escriu a tot o res. O com diu Eutanasio:

En fin Maestro, otra rubia que se asustó del lado oscuro.

Indubtablement, Muerte por funky no és una novel·la de grisos, de mitges tintes, sinó de blancs i negres. Un cinisme àcid i corrosiu corre per les venes del llibre, com l’alcohol i la música. A dojo. No en va, cada capítol va acompanyat de la seva particular banda sonora. Les referències musicals, però, no distreuen l’atenció del veritablement important, la història; Casals va en compte a excedir-se en aquest terreny ―que sens dubte domina i estima―, i les digressions musicals tenen la importància justa perquè se’ns en vagin els peus, però mantinguem el cap cot al relat.

Com en tota novel·la negra, no podia faltar la femme fatale de torn. O en aquest cas una autèntica corrua de femmes fatales. De fet, és una dona, potser la més inofensiva de totes (en aparença), la que acaba precipitant el final desastrós de tot plegat, la que acaba amb els somnis d’una vida millor per a Joaquín Balboa. I això a causa d’un rampell d’escrúpols d’algú que se’ns caracteritza des del principi com mancat precisament dels escrúpols més elementals. O en qualsevol cas, més convencionals. Quan Joaquín Balboa decideix fer el correcte, potser per primera vegada a la seva vida, i ajudar algú, contravenint la seva naturalesa i el seu particular sentit de la professió, la bona acció se li gira en contra de manera absolutament dramàtica.

No estem llegint una novel·la de Raymond Chandler, evidentment. O no només. Joaquín Balboa és Philip Marlow passat pel món dels còmics i per tota la cultura pop que tan admira Jordi Casals, des dels Simpson a Star Wars. Vaja, que no ens el podem agafar seriosament. Estem davant una autèntica, i meravellosa, frikada. Joaquín Balboa és als superherois que tan admira com aquells herois de Valle-Inclán reflectits al mirall còncau del callejón del Gato, un esperpent. La seva contrafigura ―el Superman del seu Clark Kent, l’Spiderman del seu Peter Parker―, també du una disfressa i té (super)poder(s), però no és una figura bondadosa, malgrat estar al servei dels altres, sinó que en realitat és un antiheroi i s’anomena Eutanasio. Li escauen tan bé com el vestit negre aquelles paraules que el comissari Gordon pronuncia al final de la magnífica The dark knight (Christopher Nolan, 2008):

Es el héroe que Gotham se merece, pero no el que necesita ahora. Así que lo perseguiremos porque él puede resistirlo. Porque no es un héroe. Es un guardián silencioso, un protector vigilante. Un caballero oscuro. El caballero de la noche.

Però Eutanasio en el fons no és un autèntic superheroi, i per això acaba com acaba. Casals, en canvi, tot just comença, i ho fa de manera ben prometedora. That’s all folks!

Daniel Genís

Daniel Genís

Doctor en literatura. Professor de llengua a secundària. Culturalment dispers. És el fundador i mantenidor d’aquest web. També a @CiFiCAT

dgenis has 305 posts and counting.See all posts by dgenis

2 thoughts on “MUERTE POR FUNKY (O EL EUTANASIO) (2013) – Jordi Casals

  • Jordi Casals
    24 de novembre de 2013 at 20:55
    Permalink

    Quan un text es fa públic, deixa ja de ser només de qui ho ha escrit -és un tòpic, ja ho sé-. Per això mateix t’agraeixo molt el teu punt de vista intel·ligent i les teves interpretacions vers el meu personatge. Sobre tot algunes -perquè no hi ha una veritat única, ni una lectura única sobre un mateix text- de les que ni jo mateix era conscient… i quadren. Molt bona crítica, sí senyor!

    Reply
    • Daniel Genís
      24 de novembre de 2013 at 21:31
      Permalink

      És tot un privilegi que el propi autor et deixi un comentari a la ressenya, així que MOLTES GRÀCIES! És ben cert que cada lector es fa seu, entén i llegeix un llibre d’una manera diferent. Així que hi deu haver un munt d’interpretacions diferents. M’alegra que aquesta t’hagi sorprès, i sobretot que quadri! Felicitats i a per la propera. Nosaltres estarem aquí per llegir-la i fer-la nostra, també.

      Reply

Deixa un comentari