ESTIMADA VIDA (2012) – Alice Munro

Autor: Alice Munro
Títol: Estimada vida (Dear Life)
Editorial: Club Editor
Any: 2013 (2012)
Pàgines: 352
ISBN: 9788473291743
Valoració: ★★★★★

 

Quan Alice Munro (1931- ) va escriure Estimada vida encara era l’eterna candidata al Nobel de sempre. Uns mesos després, tot ha canviat. O en realitat seria més just dir que no ha canviat res, o pràcticament. Només s’ha fet justícia a un deute flagrant de la societat amb una de les seves creadores més extraordinàries, encara vives. A un dels seus escriptors, encara millor, usant aquest masculí que en català, agradi o no, és el nostre gènere neutre per quan volem referir-nos al general, al que ho engloba tot, homes i dones (la llengua no entén de sexes, sinó de gèneres). I és que si parlem d’Alice Munro en termes de dona, de fèmina, d’escriptora –que ho és i es nota i en fa gala i es deixa veure sobrerament a la seva obra- no li fem cap favor. L’empetitim. O l’empetiteixen precisament els que volen fer-la gran, dignificar-la. Gairebé semblen escrites a propòsit aquelles seves paraules del relat “Tren”:

Hi havia gent prou estúpida per defensar-la perquè era una dona.

La millor manera de defensar Alice Munro és senzillament llegint-la.

Qualsevol que la llegeixi s’adonarà que no està llegint una cosa corrent. Autora d’incomptables relats curts al llarg de més de trenta anys d’activitat literària –recollits en dotze col·leccions-, Munro, aquesta mestressa de casa que va trobar temps per dedicar-se a escriure, ha aconseguit teixir un món particular. Particularíssim. Com els grans autors. Al seu últim llibre hi ha alguns relats que excel·leixen més que els altres, com és lògic i passa sempre i en qualsevol autor, però potser el més assenyat en aquest nostre cas sigui afrontar la lectura no des d’aquesta òptica, conte a conte, relat a relat, sinó com un tot. No en va, la pròpia autora confessa que veu

La vida com peces separades que no acabaven d’encaixar mai.

I això és la seva literatura. Peces, bocins, d’aquesta (estimada) vida desencaixada i estranya. Ho afirma novament al relat final, el que dóna títol a tota l’obra:

Això no és una història, sinó vida.

Resulta comú a molts dels seus relats, precisament, l’ànim d’explicar vides gairebé senceres, des que comencen fins que acaben. El text pot ésser curt, doncs, però el trajecte vital que abraça i els girs que dóna la història fan que ens preguntem si realment estem llegint un conte o alguna altra cosa nova i diferent, a mig camí entre la short story i la novel·la. La literatura de Munro, ens adonem llavors, és un món i un gènere particulars en si mateixos.

Munro s’allunya del relat fantasiós i simbòlic per enquadrar les seves històries en unes coordenades ben precises: la província d’Ontario on va néixer i els anys de la guerra i la seva joventut. Aquest realisme pot fer a primera vista l’efecte d’ésser un pèl fred i despersonalitzat, però no és així. Els seus personatges, majoritàriament femenins, solen ser éssers racionals i dotats d’un caràcter metòdic, analític, però que en un moment donat es troben que han d’afrontar situacions insòlites, que provoquen, inesperadament, reaccions igual d’inesperades en elles. Sovint aquestes situacions -el motor de molts relats- vénen donades pel xoc entre aquest món femení i el món dels homes, caracteritzat tot sovint de manera força negativa: la mestra i el metge del relat “Amudsen” o el vell intolerant i la seva esposa del conte “Refugi” en serien dos exemples, bé que força diferents. Si la dona del primer relat representa un cert arquetipus de dona abnegada, subjugada, que sembla acceptar amb resignació el seu destí marcat per l’home, al segon relat assistim al progressiu alliberament d’una dona dominada durant molts anys pel seu marit. La culpa, sovint associada al sexe i a la repressió d’una religió ferrenya i castradora empeny la gent a la solitud, l’aïllament i la mort. Tren és una bella i terrible mostra d’això. Una altra n’és “Dolly”, on una parella de vellets creuen erròniament que ja no els queda més vida i només pensen en la mort, però s’equivoquen. Sempre queda vida i experiències noves per viure mentre hi ha un últim alè. Sempre hi ha un últim viatge pendent. No és casualitat que els personatges de Munro no parin mai quiets. Sempre van amunt i avall. Sempre estan en trànsit cap algun lloc.

En una línia semblant, “A les envistes del llac”, que toca amb sensibilitat melancòlica però gens carrinclona el tema de la vellesa i la malaltia, introdueix un dels temes clau en Munro, que tindrà continuïtat i excel·lirà en la conclusió del llibre: la memòria. “L’ull”, “Nit”, “Veus” i “Estimada vida” (que comença “Quan era jove…”), en bona part autobiogràfics, configuren un conjunt diferenciat sota de l’epígraf “Final”. Recordar i fer memòria contra l’oblit i el pas del temps, per no esdevenir com un personatge més de les seves històries, desmemoriat i perdut en un món que ha canviat massa, massa de pressa. Això és la vida. Això és aquesta història. Tal i com la pròpia autora confessa, aquests últims quatre relats

Són les primeres i les darreres paraules –i les més íntimes- que he de dir sobre la meva vida.

Val molt la pena llegir-les, llegir-nos, viatjar amb ella. Club Editor, seguint el camí marcat amb Odi, amistat, festeig, amor, matrimoni (2011) i Massa felicitat (2010), ens ho posa novament a l’abast, aquesta vegada en una extraordinària traducció de Dolors Udina.

Relats continguts en aquesta antologia
Arribar al Japó ★★★
Amundsen ★★★★
Marxar de Marveley ★★★
Grava ★★★
Refugi ★★★★
Orgull ★★★
Corrie ★★★
Tren ★★★★★
A les envistes del llac ★★★★
Dolly ★★★★
Final ★★★★★
L’ull ★★★★★
Nit ★★★★★
Veus ★★★★★
Estimada vida ★★★★★
Daniel Genís

Daniel Genís

Doctor en literatura. Professor de llengua a secundària. Culturalment dispers. És el fundador i mantenidor d’aquest web. També a @fantastik_cat

dgenis has 280 posts and counting.See all posts by dgenis

2 thoughts on “ESTIMADA VIDA (2012) – Alice Munro

  • Enric Bassegoda
    2 de gener de 2014 at 13:27
    Permalink

    Molt del que es diu aquí serveix també per a Massa felicitat, relats protagonitzats per dones que recorden el passat. En aquest record sempre hi ha quelcom de tràgic que trasbalsa una realitat simple, molt simple. El resultat, condensat en un final breu, molt breu, sempre és el d’aquesta protagonista que trenca la senzillesa i l’exquisidesa de la realitat que descriu Munro.

    Reply
    • 2 de gener de 2014 at 13:59
      Permalink

      Ben dit, Enric. Marca de la casa “Alice Munro”, aquests finals. Ja saps que a El Biblionauta sempre estem encantats amb el que dius, i que si aquest any que comença vols col·laborar amb alguna ressenya (per exemple del recent traspassat Martí de Riquer, que compliria cent anys aquest 2014) la publicarem encantats!

      Reply

Deixa un comentari