LA VIDA INTERIOR DE LAS PLANTAS DE INTERIOR (2013) – Patricio Pron

Autor: Patricio Pron
Títol: La vida interior de las plantas de interior
Editorial: Mondadori
Any: 2013
Pàgines: 144
ISBN: 978-84-397-2654-8
Valoració: ★★★★

 

Les llistes (de llibres, pel·lícules) tenen el valor que tenen, o que nosaltres els volem donar, i ens són útils en alguns moments, especialment aquells en què coincideixen amb el nostre gust i ens donen la raó. És el cas de la llista de la revista anglesa Granta, que escollia el 2010 Patricio Pron com un dels vint-i-dos millors escriptors joves en llengua castellana. Les bones crítiques de les seves novel·les El comienzo de la primavera (2008) i El espíritu de mis padres sigue subiendo en la lluvia (2011), i del llibre de relats El mundo sin las personas que lo afean y lo arruinan (2010), van despertar l’atenció del món literari per aquest jove escriptor. De fet, alguns crítics no gaire crítics, en un clar exemple d’hipèrbole no han esperat ni que complís els quaranta anys per arrogar a Pron el paper de reinventor de la narrativa en castellà (quasi res); d’altres, en canvi, potser com a reacció igual de desmesurada però en el sentit inversament contrari, l’han considerat poca cosa més que un escriptor enginyós.

La vida interior de las plantas de interior és el seu darrer llibre, un recull de 13 relats curts molt en la línia de la contística argentina, per bé que Pron porta vivint a la capital d’Espanya des de fa anys, i això es nota, tant en l’ambientació dels relats com també en el moll de l’os de la seva prosa. De fet, Pron ha estat des de sempre un rodamón: nascut a l’Argentina, va visitar Europa, el nord d’Àfrica i Turquia l’any 2000 en qualitat de periodista del diari La Capital, abans d’instal·lar-se, primer, a Göttingen, Alemanya, on es va doctorar en filologia romànica i, després, a Madrid. Pel que fa a les seves fonts, no se n’amaga, al contrari, les exhibeix amb una certa sornegueria, com podem llegir en el conte Algunas palabras sobre el ciclo vital de las ranas, protagonitzat per un jove aprenent d’escriptor que descobreix que viu literalment al pis de sota del seu ídol literari, un no especificat escriptor argentí viu més important.

L’humor, la ironia, l’enginy i la vocació de jugar amb el lector (en el doble sentit de fer-lo participar i d’extraviar-lo expressament) el fan un digne hereu de tota la rica tradició de contistes argentins i hispanoamericans, des del tothora mencionat Borges, fins a Cortázar, Onetti, Quiroga o el propi Juan Villoro. Aquest animus jocandi de Pron el podem veure ja en el mateix títol del recull. El llibre s’inicia amb una cita de Marcel Vogel, controvertit químic nord-americà que defensava que les plantes podien tenir percepcions extrasensorials, a The secret life of plants (1973), un llibre sobre el comportament de les plantes escrit per Peter Tompkins y Christopher Bird. Literalment, la cita ens descol·loca (l’única aproximació a les plantes en tot el recull és el meravellós relat El nuevo orden de la última lluvia on, per cert, les plantes són només una excusa per parlar de la vida humana). Però interpretant el títol en clau irònica cobra sentit. La màgica teatralitat d’aquest títol esperpèntic li serveix a Pron per preocupar-se del comportament i la vida interior d’un altre tipus de fauna, els seus personatges. Tristos, solitaris, insegurs, amargats, marcats. L’aproximació a través de la comicitat del títol resulta menys tràgica. Animus jocandi, com dèiem. Un esperit que també podem trobar tant en la forma con en el contingut d’alguns dels relats. Així, per exemple, El cerco o La explicación (una espècie de short cuts d’històries interrelacionades a partir de l’element més insignificant que ens puguem imaginar) o Como una cabeza enloquecida vaciada de su contenido (on el lector fa una mena de tràveling invers, del final de la història cap al començament, fins arribar ni més ni menys que a l’època prehistòrica), són exercicis d’estil (més o menys rodons i aconseguits) que en el fons tenen molt de llenguatge cinematogràfic, i en aquests casos el joc seria eminentment estètic.

En canvi, a Diez mil hombres, possiblement un dels millors relats del recull, el joc no és retòric sinó amb el propi lector, que és empès fins als límits de la seva credulitat per acceptar o no (allà cadascú amb la seva tolerància) una realitat increïble: que un personatge de ficció hagi cobrat vida, en la millor tradició “nivolesca” d’Unamuno.

Siempre había pensado, decía, que los personajes que resultan fascinantes para el lector son tan reales como la identidad del autor que los ha creado, y que éste no debería arrebatar al lector su derecho a creer en la existencia de aquellos y en la posibilidad de encontrárselos algún día.

En el fons es tracta d’una magnífica excusa per parlar de literatura des de la pròpia literatura, un dels temes preferits de Pron (és necessari dir que també de Borges?), i la paternitat dels personatges de ficció i de l’apropiació indeguda o no que en fan els lectors. De fet, l’element metaliterari és un dels més habitual en els relats d’aquest recull. L’ofici d’escriptor hi és molt present (l’altre ofici que sembla preocupar més Pron, almenys si ens basem en el protagonisme que li dóna, és el d’actor pornogràfic). Des de Un jodido día perfecto sobre la tierra a Trofeos de amantes que han partido, passant pel ja mencionat Algunas palabras sobre el ciclo vital de las ranas, l’escriptor novell, l’escriptor indecís, l’escriptor frustrat, prenen la paraula (ens prenen la paraula, potser hauríem de dir), i més que estar llegint sembla que ens estiguem llegint, bocabadats, absorts, resseguint àvidament les línies del nostre escriptor preferit i pensant amb estupefacció i un punt d’enveja: que n’és de bo i quants bons moments ens fa passar.

Los escritores que amamos nos sirven de consuelo y de ejemplo a menudo sin que ellos mismos lo sepan siquiera.

Per a molts, Pron ja està en aquest punt. Per a d’altres, no hi arribarà mai. Potser el més assenyat sigui llegir-lo encara una miqueta més i esperar a què la fruita caigui, madura, pel seu propi pes. O no.

Relats continguts en aquesta antologia
El cerco ★★★
Un jodido día perfecto sobre la Tierra ★★★★
Cincuenta y cuatro veces ★★★
Como una cabeza enloquecida vaciada de su contenido ★★★
En tránsito ★★★
Diez mil hombres ★★★★
El Nuevo Orden de la Última Lluvia ★★★★
Trofeos de amantes que han partido ★★★★
La explicación ★★★
Algo de nosotros quiere ser salvado ★★★
Rododendro, tradescantia, tillandsia, bromelia ★★★
Algunas palabras sobre el ciclo vital de las ranas ★★★★
La cosecha ★★★
Daniel Genís

Daniel Genís

Doctor en literatura. Professor de llengua a secundària. Culturalment dispers. És el fundador i mantenidor d’aquest web. També a @fantastik_cat

dgenis has 294 posts and counting.See all posts by dgenis

Deixa un comentari