PLANS DE FUTUR (2012) – Màrius Serra

Autor: Màrius Serra
Títol: Plans de futur
Editorial: Proa
Any: 2012
Pàgines: 254
ISBN: 9788475883496
Valoració: ★★★

 

Josep Pla deia als anys 70 que mai havia conegut un poble amb la memòria històrica tan debolida com Castelló d’Empúries. Aquesta afirmació, en molts aspectes, es pot fer extensible a tot l’Empordà, també avui en dia. L’Empordà molts cops no ha sabut guardar la memòria que es mereixen alguns dels seus fills més il·lustres. És el cas, per exemple, de l’eminent matemàtic Ferran Sunyer (Figueres 1912 – Barcelona 1967), avui pràcticament oblidat de molts empordanesos i protagonista de l’última novel·la de Màrius Serra, guanyadora del Premi Sant Jordi 2012.

Ferran Sunyer va néixer amb una severa atròfia del sistema nerviós que li va impedir assistir a l’escola (tota la vida restà lligat a una cadira de rodes) i l’obligà a necessitar sempre ajuda per a desenvolupar les activitats més bàsiques, paper que desenvolupà durant bona part de la seva vida la seva mare, i quan ella faltà les seves cosines, Maria i Maria dels Àngels Carbona. De formació autodidacta, destacà en el camp de les ciències exactes des de la dècada dels anys trenta i fins que va morir, assolint el reconeixement de les institucions tant catalanes com internacionals. El 1962 rebia el títol de doctor i començava a impartir classes a la Universitat de Barcelona. Malgrat això, les autoritats franquistes es mostraren esquerpes amb el seu talent, i tardaren a reconèixer-li: el nomenament oficial com a investigador del CSIC no li arribà fins 18 dies abans de morir, el 1967, malgrat haver-hi col·laborat des de 1948. Amb aquests materials, Màrius Serra elabora una novel·la que no pretén ser una biografia fidedigna, sinó una recreació ficcionada, on es retrata fidelment la vida pública de Ferran Sunyer, però on es fabula sobre la vida privada del Ferri, en especial la seva relació amb les seves dues cosines, lligades de per vida a ell a causa d’una promesa.

De fet, les autèntiques protagonistes de l’obra són les germanes Carbona. És a través de la seva primera persona del singular que coneixem el Ferran. Ara parla una, després l’altra. De vegades ni tan sols podem discernir quina, ja que les seves veus, com en el quadre de Dalí les seves cares, se superposa, es fon en una de sola. Elles ens expliquen amb una enginyosa veu narrativa la història. De la seva veu, doncs, i de la veu d’un pare absent que resulta tremendament present al llarg de tota l’obra, metafòricament i literalment, com descobrim al final, escoltem la vida, de principi a fi, de Ferran Sunyer, Ferri. De fet, a Plans de futur tan important és allò que es veu com el que no. Alguns temes senzillament apareixen omesos, però el buit, la manca, són tan reveladors com la seva presència. El remordiment per un amor secret i impossible i que té en el propi Ferran la personificació del pecat; aquella passió reprimida i mal dissimulada entre els més que cosins Àngels i Ferri; aquells secrets entre germans a propòsit del retrat que féu un joveníssim Salvador Dalí a les germanes Carbona, etc.

Precisament la figura de Dalí, que no surt gaire ben parada a la novel·la, és el contrapunt que usa Serra per retratar la personalitat de Sunyer.

Jo no sóc ni seré mai com Dalí. La supèrbia només és estupidesa revestida d’intel·ligència.

La humilitat i un fi sentit de l’humor que el duia a riure’s de si mateix i de la seva minusvalidesa eren trets definidors d’aquest caràcter, si ens creiem el que llegim al llibre. L’exemple més clar serien aquelles paraules dites en recollir el premi de l’IEC, en un acte clandestí a Barcelona en plena dictadura franquista:

Ja em disculparan que no m’aixequi… Però és que a casa sempre hem estat contraris a l’Alzamiento.

Revestit d’aquest llenguatge despreocupat i intranscendent transcorren també els anys de la postguerra, lluny de la truculència o el dramatisme. Ara bé, Serra teixeix hàbilment una línia divisòria entre l’actitud resistent que prengueren alguns, com el propi Ferran Sunyer, que restaren a Catalunya i resistiren ni que fos amb els petits gests de cada dia, i la d’altres que fugiren i s’amagaren. En aquest segon grup hi hauria la figura de l’oncle (el pare de les Carbona), d’un altre Ferran (en la ficció, que en la realitat es deia Joan), i que acaba retratat com un covard.

L’obra, en tots aquests sentits, és rodona, i s’entén la bona acollida entre crítica i públic. Ni uns ni altres es resisteixen a una bonica història de superació personal, i menys si resulta que es basa en fets reals. L’autor, un hàbil Màrius Serra, n’és conscient, i estira d’aquest fil des del començament, quan introdueix la figura d’aquell doctor Petit al qual duen el Ferri perquè li diagnostiqui (ben a la valenta, val a dir) que

Mai no podria caminar ni parlar ni llegir ni escriure, ni fer servir les mans per a res de profit, perquè sempre seria un esguerrat.

A partir d’aleshores, tota l’obra és una carrera d’obstacles i un anar contra el destí marcat pel metge-déu en què el lector no pot quedar-se neutral. Per tot això dèiem que l’obra és ben rodona.

Ara bé, en d’altres aspectes grinyola: ni els jocs de paraules i d’altra mena a què tan ben acostumats ens té Serra (aquella numeració particular dels capítols, seguint els números primers, per exemple), ni la vivacitat narrativa característica del seu llenguatge ni tot el seu l’esforç imaginatiu són suficients en alguns moments per compensar la manca de complicació del relat, que massa vegades discorre massa calmat, massa planer, cap a un desenllaç massa previsible. L’autor n’és conscient que la història dóna pel que dóna, i fa l’efecte de provar de compensar-ho embolicant la troca amb assumptes de consanguinitat que, en el cas d’un personatge ben real com aquest, pot dur el lector a preguntar-se fins a quin punt és lícit estrafer la realitat en pro de la ficció. Això sense mencionar la carrincloneria enganxosa i mel·líflua del parlar de les germanes (aquell repicó de “pare paret”), que en el fons són el nostre cordó umbilical amb el text, i que acaba resultant insofrible.

En definitiva i per tot això, malgrat tot això (malgrat tots els premis), Plans de futur és una bona novel·la escrita per un bon escriptor, recomanable per exercitar la memòria històrica (d’empordanesos i no), aquella que dèiem que està encara tan debolida, però només això, sense que dir això, és clar, sigui poca cosa.

Daniel Genís

Daniel Genís

Doctor en literatura. Professor de llengua a secundària. Culturalment dispers. És el fundador i mantenidor d’aquest web. També a @CiFiCAT

dgenis has 305 posts and counting.See all posts by dgenis

4 thoughts on “PLANS DE FUTUR (2012) – Màrius Serra

  • 3 de març de 2014 at 9:41
    Permalink

    Dani,

    Em sembla que tens un error (o espoiler, però crec que és un error) quan dius “en especial la seva relació amb les seves dues germanes”.
    Espero i desitjo que volies dir les seves cosines perquè sinó és de ser dolent!!!

    La resta m’ha agradat molt.

    Reply
    • Daniel Genís
      3 de març de 2014 at 13:00
      Permalink

      Gràcies per l’apunt, Josep. He corregit el grau de parentesc per evitar espòilers. El subconscient, que de vegades ens traeix… 😛

      Reply
  • Enric Bassegoda Pineda
    28 d'agost de 2014 at 20:39
    Permalink

    Subscric el que dius en aquesta ressenya i encara hi afegiria un altre però, el fet de canviar els noms dels personatges de la novel·la. Si aprofita uns fets reals, amb uns personatges reals, canviar-los el nom em sembla molt gratuït i que l’allunya de la realitat.

    Reply
    • Daniel Genís
      30 d'agost de 2014 at 6:07
      Permalink

      Gràcies per deixar el teu comentari Enric. Coincideixo amb el que dius de totes totes.

      Reply

Deixa un comentari