EL VALOR DE SUPERARSE. DEPORTE Y HUMANISMO (2013) – Guillem Turró

Autor: Guillem Turró
Títol: El valor de superarse. Deporte y humanismo
Editorial: Proteus
Any: 2013
Pàgines: 207
ISBN: 978-84-15549-85-7
Valoració: ★★★★

 

Hi ha llibres bons i llibres dolents, i hi ha llibres que senzillament són necessaris. El valor de superarse (suggeridor títol de lectures polièdriques i enriquidores) és un llibre necessari. Així ho percebé també el jurat del Premi Joan Profitós en atorgar-li el 2012 ex aequo el XXII premi d’assaig pedagògic. No es tracta, però, malgrat l’erudició i amplitud de coneixements que ben sovint demostra el seu autor (i malgrat aquest prestigiós reconeixement del món acadèmic), d’un llibre per a minories il·lustrades. Tot el contrari. Aquest llibre pretén arribar a tothom, i té el punt de partida en el propi amor de qui l’escriu envers allò sobre què escriu, l’activitat esportiva:

Nuestro ensayo es fruto de la vida, tiene el sabor de la experiencia deportiva.

La primera part de l’assaig és un interessantíssim recorregut per la història de l’esport, des del seu inici a l’antiguitat grega i fins als nostres dies. Guillem Turró comença expressant una amarga queixa per l’absurd arraconament a què, en especial d’ençà la modernitat, l’intel•lectual ha sotmès el cos. D’aquest periple n’extraiem una idea fonamental, que és el moll de l’os d’aquest estudi: en l’inici, amb Plató i Aristòtil al capdavant, l’activitat esportiva (centrada eminentment llavors en la gimnàstica) formava part de l’itinerari educatiu, la paideia. La famosa Sàtira X de Juvenal, aquella que parlava d’una “mens sana in corpore sano”, sintetitza perfectament aquest ideal d’integració humana, on cal ocupar-se del cos i de l’ànima per igual, i que són la base de l’ideal pedagògic grec.

No serà fins a finals del XIX, amb el baró de Coubertain, restaurador de l’olimpisme, que es recuperà la pedagogia de l’esport. Sobre la base del moviment Muscular Christianity, Coubertain basteix una pedagogia esportiva centrada no tant en la victòria, sinó en valors formatius com la noblesa, la moralitat, la salut, el patriotisme, el joc net, l’esforç, la superació i l’excel•lència espiritual, valors que queden recollits en la divisa olímpica “Citius, Altius, Fortius”. D’ençà llavors, són diverses les veus que parlen de l’abast pedagògic de l’esport.

Nadie nace solidario, jovial, perseverante, voluntarioso, disciplinado, valiente, cooperativo o humilde.

Aquests són valors que cal infondre en les persones a partir de l’experiència viscuda, l’educació i l’exemplaritat. I l’esport és una excel·lent manera de fer-ho, una bona escola per a la vida.

Saber perder será una buena manera de abordar y asumir las desilusiones que nos deparará la vida.

Ara bé, l’autor, es mostra conscient que idealitzar l’esport també té els seus riscos, i que la fam d’èxits a qualsevol preu, la pressió de l’entorn familiar i el sensacionalisme dels mitjans de comunicació (sobre aquesta qüestió Turró, juntament amb Conrad Vilanou, acaba de publicar un altre estudi de títol revelador: Més enllà de l’espectacle mediàtic, Barcino 2013) han pervertit en molts casos aquests valors intrínsecs i positius.

El deporte moderno solo podrá cumplir con sus responsabilidades formativas si los medios de comunicación contribuyen a potenciar sus valores positivos y evitan la exaltación de sus valores negativos.

Dòping, mal perdre, homofòbia, racisme, etc. estan tristament relacionats també amb l’activitat esportiva, però certament no amb l’esport que defensa l’assaig, sinó amb una forma d’esport no saludable, elitista, professionalitzada al màxim, que veu en l’èxit propi i la derrota del rival l’única meta, i no en els valors i l’aprenentatge del procés esportiu. En aquests casos, els esportistes fallen en la seva exemplaritat. Potser per això l’autor faci una abrandada defensa de la necessitat de construir una escola més esportiva i integradora.

L’educació física no gaudeix d’un gran prestigi en els currículums educatius del nostre país, a diferència d’altres. La nostra escola té una equivocada tendència a l’intel·lectualisme, l’academicisme, i a considerar una assignatura menor l’educació física. Per això hi ha una reivindicació en aquest estudi d’aquella Escola Nova de renovació pedagògica que, a Catalunya, defensava fermament que el desenvolupament físic dels nostres nens afavoria el seu creixement personal; o del Instituto-Escuela de Madrid, que va intentar traslladar a l’educació secundària l’ideari pedagògic de la Institución Libre de Enseñanza fundada per Giner de los Ríos el 1876 i que creia en l’equilibri de les facultats físiques i morals.

A l’última part del llibre, Turró, bon coneixedor de l’alemany Friedrich Nietzsche, tanca el cercle i a partir de les premisses establertes anteriorment fa la seva particular aproximació a una axiologia esportiva: l’esperit competitiu i lúdic, la voluntat, el coratge, l’esforç, la perseverança, la disciplina, la salut física i psíquica, la jovialitat, la humilitat, la confiança, la cooperació, la solidaritat, etc. L’esport té un gran valor educatiu:

Practicamos deporte para divertirnos, pero también para ser mejores.

Millors esportistes i millors persones. Per tot això, dèiem que feia falta un llibre com aquest. Un llibre que defensés que no es pot concebre l’exercici físic sense l’exercici de la ment, i viceversa. Un llibre que legitima l’esport com una pràctica socialment enriquidora. En definitiva: un llibre del tot recomanable en els temps esportius que vivim.

Daniel Genís

Daniel Genís

Doctor en literatura. Professor de llengua a secundària. Culturalment dispers. És el fundador i mantenidor d’aquest web. També a @CiFiCAT

dgenis has 305 posts and counting.See all posts by dgenis

Deixa un comentari