EL CAS MISTERIÓS DEL DR. JEKYLL I MR. HYDE (1886) – Robert Louis Stevenson

Autor: Robert Louis Stevenson
Títol: El cas misteriós del Dr. Jekyll i Mr. Hyde (The strange case of Dr. Jekyll and Mr. Hyde)
Editorial: Quaderns Crema
Any: 1996 (1886)
Pàgines: 151
ISBN: 978-84-7727-482-7
Valoració: ★★★★★

 

El cas misteriós del dr. Jekyll i Mr. Hyde va ser escrit a finals de 1885 a Bornemouth. Robert Louis Stevenson, de trenta-cinc anys, s’estava al llit, recuperant-se de l’última crisi pulmonar (llavors ignorava que nou anys després la tuberculosi l’acabaria vencent). En la seva postració havia tingut un somni revelador: havia imaginat una història de terror protagonitzada per un individu de personalitat doble que sembrava el pànic pels carrers de Londres.

A la seva esposa Fanny el relat no la va convèncer. Considerava que la trama donava per a molt més que per a una simple història de terror, i que les implicacions morals podien dur a fer una novel·la on s’abordessin aspectes més profunds de la naturalesa humana. Després de resistir-s’hi en un primer moment, Stevenson va decidir refer el relat i centrar-se en la problemàtica interna del protagonista, i no tant en els seus actes macabres. El resultat fou el manuscrit inicial de El misteriós cas del Dr. Jekyll i Mr. Hyde. L’encert del nou enfocament fou total.

Per entendre alguns aspectes de la novel·la, com la dualitat del protagonista, alguns crítics han fet notar la influència que sens dubte va tenir damunt d’Stevenson la seva Edimburgh natal. La ciutat escocesa, aquells primers anys del segle XIX, era en realitat dues ciutats en una: per una banda hi havia l’Edimburgh de la New Town, dels barris respectables, religiosos i benestants, i per una altra hi havia l’Edimburgh de la bohèmia, dels bordells i de la delinqüència. El contrast d’una respecte a l’altra fou el que, en opinió d’alguns crítics, despertà en Stevenson la fascinació pel tema de la dualitat de la natura humana i li forní els materials damunt dels quals bastir la història de Jekyll i Hyde.

De totes maneres, sembla que la idea d’Stevenson no era del tot original. Els estudiosos s’han encarregat de buscar (i trobar) tota mena de precursors a la terrorífica història del dr. Jekyll, des del conte d’E.T.A. Hoffman L’elixir del dimoni (1816) fins a El cavaller doble (1840) de Theophile Gautier. A part, ens permetem d’apuntar també nosaltres que la personalitat del fictici dr. Jekyll no era cap irrealitat aquells anys. Com a mostra d’això, tenim el testimoni de la vida d’Edgar Allan Poe del qual Arthur Moeller diu:

Ell fou el primer d’aquells éssers desdoblats, d’aquelles naturaleses escindides, d’aquells esperits meitat pensament i meitat sentiment que constitueixen la problemàtica creació literària de tota l’època.

El Romanticisme es va encarregar bé prou de construir doctors Jekyll, individus melancòlics, pessimistes, de sensibilitat extrema i tendents a la bogeria i al suïcidi. Individus com S.T. Coleridge, Lord Byron o Percy i Mary Shelley a la Gran Bretanya, o Novalis, Hölderling o Goethe a Alemanya.

Amb la llosa de la seva tuberculosi al damunt, Stevenson va fer un descens temàtic als inferns més pregons i temuts pels escriptors i lectors de l’època victoriana: la perversió, el pecat, la culpa, la maldat, la dualitat d’aquella societat de les aparences, etc.

Y así consiguió asomarse a la miseria y a la grandeza humanas, para mostrar la verdadera cara del hombre, que tantos rasgos tiene de bestia. 

Ho diu Marcelo di Marco. El dr. Jekyll (que sona gairebé igual que “je kill”, és a dir, “jo assassino”, meitat en francès meitat en anglès) seria la cara de l’home i Mr. Hyde (en anglès el verb “to hide” significa “ocultar”) seria la bèstia que hi ha amagada al darrere.

Tots els homes del món són una barreja del bé i del mal, i Edward Hyde, sol, entre els homes del món, era el pur mal.

Escindit en dues meitats, resultava que una, l’original, era el dr. Jekyll, on hi habitava, com en tots els homes del món, el bé i el mal; l’altra meitat, anomenada Mr. Hyde, era, en canvi, pura maldat. I davant els remordiments i la infelicitat de la meitat original, observem com la meitat dolenta i homicida, aquella que actua segons la seva voluntat sense atendre a raons o convencions, és plenament (terriblement) feliç. En el fons, vindria a dir-nos, tots desitgem alliberar el nostre Edward Hyde.

I les claus de les cadenes que subjecten al monstre són un beuratge, una poció màgica que el dr. Jekyll ha inventat en el seu laboratori. Després de beure-se-la ens diu:

El meu dimoni, que havia estat empresonat durant un temps, va sortir rugint.

Podem veure en aquest elixir una referència a la importància que tenien les drogues en aquella generació romàntica anglesa: el seu consum era usat com a estimulant del son, de visions terrorífiques, i estava en perfecta sintonia amb una tendència que reflecteix l’ambient d’una època fascinada per l’exploració del subconscient a través del son. Ja ens deia Vladimir Nabokov que a la nostra novel·la fins i tot les cambres subterrànies i els corredors on habita Edward Hyde fan pensar en el laberint del món del subconscient. Allò que Antonio Machado anomenava les “galerías del alma”, quan cantava: “Y era el demonio de mi sueño, el ángel más hermoso…”.

 

 


Publicat originalment a la revista Mira’m el desembre de 2005 a la secció Històries del guardià de la cripta.
Daniel Genís

Daniel Genís

Doctor en literatura. Professor de llengua a secundària. Culturalment dispers. És el fundador i mantenidor d’aquest web. També a @CiFiCAT

dgenis has 305 posts and counting.See all posts by dgenis

Deixa un comentari