LA POR (1930) – Gabriel Chevalier

Autor: Gabriel Chevallier
Títol: La por (La peur)
Editorial: Quaderns Crema
Any: 2009 (1930)
Pàgines: 352
ISBN: 9788477274643
Valoració: ★★★

 

A Catalunya, l’esclat de la Guerra Gran va suposar un rude cop per a la intel•lectualitat, que s’havia emmirallat, des del Modernisme i sobretot a partir del Noucentisme, en una Europa tinguda per rica, culta i civilitzada. El propi Eugeni d’Ors li dedicarà una de les seves famoses “glosses”, Tina o la Guerra Gran (1915), tota ella un intent d’explicació de la primigènia identitat europea amb l’expressa finalitat de provar que la guerra entre França i Alemanya era una guerra civil, una guerra en el si de l’espai històric integrat pel Sacre Imperi Romano-Germànic. Des d’una posició de neutralitat, d’Ors passa revisió a constants i divergències caracterològiques dels dos bàndols, identificats en bloc amb el llatinisme i el germanisme. Sempre amb la voluntat de conciliar els ànims de les exaltades francofília i germanofília en què s’havia escindit el país.

De fet, però, el propi d’Ors defensava l’existència de dues maneres artístiques antagòniques, que lluitaven perpètuament: les forces dionisíaques i les forces apol·líniques. Les primeres representarien l’esperit nòrdic: espontaneïtat, sentiments en llibertat, exaltació, etc. trets que quedarien recollits en el moviment romàntic. Les segones representarien l’esperit mediterrani: conreu de la intel•ligència, ordre, equilibri, etc. recollides en el Classicisme. Al marge de la guerra, però no pas de les seves circumstàncies, les elits intel•lectuals espanyoles prengueren partit per una o altra. Així doncs, si els sectors més progressistes, republicans i catalanistes es sentiren identificats pels ideals democràtics i liberals que representava França, la dreta es decantà majoritàriament pel bloc germànic, que veia com a garantia precisament de fre al creixent liberalisme francès. Evidentment, d’Ors, com a bon noucentista que era, s’adhereix a la línia clàssica, és a dir, francesa. És també el bàndol que conreà majors simpaties entre els catalans, com ho demostra l’elevat el nombre de voluntaris del nostre país que s’allistaren al Regiment de Marxa de la Legió Estrangera.

Més enllà d’aquestes fílies i fòbies, però, la Primera Guerra Mundial representà una autèntica ensulsiada de la idea de l’Europa culta i civilitzada, i el propi concepte de “guerra”, tan valorat des de l’antiguitat i que encara el moviment futurista a principis del segle XX considerarà “l’única higiene del món”, caurà al cap de poc d’acabar la Guerra Gran en un descrèdit total i permanent. Sens dubte, el testimoni de soldats que hi prengueren part i pogueren relatar els horrors de la guerra de trinxeres, les misèries dels hospitals de campanya, els estralls del gas en els cossos i les ments dels homes, etc. hi tingueren bona part de culpa. Es tracta de soldats com Erich Maria Remarque pel bàndol alemany, amb llibres com el seu famosíssim Res de nou al front de l’oest (1928), o de Gabriel Chevallier pel francès, autor de La por (1930), obres antibel•licistes que posen de manifesta el pitjor de la nostra espècie sense estalviar-se detalls cruels i esgarrifosos. Més esgarrifosos encara per ésser reals. Europa, la guerra, la pròpia noció de pàtria, no significaran el mateix després de 1918.

L’home només té una pàtria, que és la Terra.

En la mateixa línia que l’obra de Remarque, aquí també hi ha una tremenda crítica a la guerra, que li valgué a l’autor acusacions d’antipatriota, i una denúncia igual de clara als interessos que mouen la maquinària bèl·lica. Però el tarannà de La por és diferent. Si d’un costat Res de nou al front de l’oest tenia un caràcter més profund i reflexiu ―trets definidors del caràcter germànic―, aquesta es basa molt més en la ironia i el sentit de l’humor, de vegades macabre ―més propis de la literatura francesa. Però no per això s’estalvia una aprofundida anàlisi del sentiment més estès entre els soldats al front, i que no és l’heroisme. Tot el contrari, és la por. La por que dóna títol a la novel·la.

Parlar de la guerra sense parlar de la por hauria estat una falòrnia.

De fet, Chevallier sembla dir-nos que allò que anomenem heroisme i que tant sedueix la societat neix precisament de la por i de la inconsciència. La por porta a perdre el seny, i això a la crueltat i a realitzar accions insensates, considerades per la societat “heroiques”.

Al punt més àlgid de la por, hi ha homes que es tornen valents, d’un valor terrorífic, perquè és desesperat.

Sembla ser que André Breton, el pare del surrealisme, es trobava en qualitat de metge a l’hospital psiquiàtric de Saint-Dizier el 1916 quan conegué un jove soldat que hi era intern i que patia neurosi de guerra. Breton s’assabentà que aquell soldat, trobant-se a primera línia de foc, s’havia afigurat que els trets i les explosions eren tot mentida, i s’havia quedat dret a la trinxera, assenyalant l’enemic amb el dit i rient, absolutament fora de si. Potser fou llavors que el jove André descobrí com alguns impulsos irracionals eren en els homes molt més poderosos que els conduïts per la raó. El Surrealisme, tan arrelat a la psicoanàlisi i a Freud, postulava el valor revelador dels somnis i la bogeria.

Més enllà de tot l’horror, però, al final també sembla haver-hi un lloc per als herois. Més o menys. Diu Dartemont:

Malgrat tot, hi ha hagut grans figures: Guynemer, Driant… 

El tinent coronel Driant va aconseguir d’alentir l’avanç alemany a Verdum amb dos batallons de caçadors i hi deixà la pell. Georges Guynemer, as de l’aviació francès a qui s’atribueixen més d’una cinquantena d’aparells enemics abatuts, també desaparegué en combat l’11 de setembre de 1917. Són herois per a la societat. Però ho són de debò? A l’obra es contraposa subtilment l’anonimat i el sacrifici en massa dels soldats d’infanteria a la popularitat de què gaudien molts aviadors, fills de la burgesia, com el propi heroi Guynemer, a qui es lloa amb una certa sornegueria i sembla acusar-se’l d’exhibicionista.

Aquests combats aeris tenen alguna cosa sobrenatural per a nosaltres, que som terrestres de cames feixugues amb escates de fang.

De fet, el sacrifici de Guynemer fou molt popular, i la seva fama arribà fins a casa nostra, on fou vist per amplis sectors intel·lectuals com un símbol de l’heroi que s’immolava per la causa de la civilització mediterrània, en contrast a la barbàrie germana. Com a mostra, aquell magnífic cal·ligrama de Josep Maria Junoy, Oda a Guynemer (1920), exemple de l’èpica futurista i d’aquell amor a la mort i la carnisseria que estava a punt d’acabar-se gràcies, entre d’altres, a soldats-escriptors com Gabriel Chevallier.

Daniel Genís

Daniel Genís

Doctor en literatura. Professor de llengua a secundària. Culturalment dispers. És el fundador i mantenidor d’aquest web. També a @CiFiCAT

dgenis has 305 posts and counting.See all posts by dgenis

Deixa un comentari