RES DE NOU AL FRONT DE L’OEST (1928) – Erich Maria Remarque

Autor: Erich Maria Remarque
Títol: Sin novedad en el frente (All quiet on the western front)
Editorial: Edhasa
Any: 2007 (1928)
Pàgines: 230
ISBN: 978-84-350-1835-7
Valoració: ★★★★★

 

Erich Maria Remarque, nascut a la Baixa Saxònia el 1898, d’ancestres francesos, tenia divuit anys quan va haver d’abandonar la carrera de professor per allistar-se a l’exèrcit alemany, el 1916. Empesos alegrement per la família, els professors, els mitjans de comunicació, la societat sencera, que veia en aquell conflicte el romanticisme dels ideals d’antany, una jove generació (d’alemanys, francesos, russos, anglesos, americans…) fou abocada al sacrifici. Mai es tornaria a veure la guerra de la mateixa manera.

El món, llavors, el significat de les coses i el valor que li atorgaven, es van capgirar, per sempre.

Teníamos dieciocho años y empezábamos a amar el mundo y la existencia; pero hemos tenido que disparar contra todo eso.

Totes les generacions han estat marcades a foc per alguna guerra: l’actual per les de l’Iraq (de Bush pare i Bush fill), l’anterior per la del Vietnam, la dels pares dels nostres pares per la Segona Guerra Mundial. La Primera és ja molt llunyana en el temps i la manca de testimonis vius la fan cada cop més llunyana també en la memòria (com un somni a la matinada, que dubtem d’haver tingut). Però la Gran Guerra va representar un abans i un després en la història de les guerres, perquè fou la primera guerra moderna: fàbriques reconvertides en maquinària bèl·lica, combats aeris, bombardejos indiscriminats sobre la població civil, armes químiques… en definitiva, els horrors de la guerra industrial.

Remarque va patir en carn pròpia tots aquests estralls, els físics i els psicològics. No hi havia res de romàntic en el fang de les trinxeres, els membres amputats i la metralla. Quan va tornar del front occidental l’any 1918, després de dos anys a les trinxeres franceses, alguna cosa no va tornar amb ell, o va tornar espatllada.

La guerra nos ha estropeado a todos.

Alguna cosa en aquella generació de joves que encara no havien començat a gaudir de la vida quan s’allistaren era irrecuperable. Uns quants, els més afortunats, havien caigut en el camp de batalla, víctimes de les baionetes, el gas, les granades o la bogeria. Per a aquests la guerra i el dolor s’havien acabat. D’altres, en canvi, aconseguiren tornar sencers de cos (més o menys) a les seves llars, però no aconseguiren mantenir la ment intacta. Per a aquests altres, la guerra no s’acabaria mai.

Soy joven, tengo veinte años, pero de la vida sólo conozco la desesperación y la muerte.

S’havien preocupat tant per matar i sobreviure, la perspectiva de la pau era per a ells tan quimèrica, que no havien imaginat què seria d’ells si s’acabava la guerra i aconseguien tornar a casa algun dia. Tenien l’impuls de la sang, i un món sense guerra no era lloc per a ells. És el cas de Remarque, que viu des de la seva tornada obsessionat amb el seu record.

¿Cómo puede un hombre tomarse en serio aquello cuando ha estado aquí, en el frente?

Remarque prova de fer de mestre, de comerciant, d’organista en un asil, de professor de música i fins i tot de pilot de cotxes de carreres. La tasca de periodista esportiu per Sport im Bild li donà una primera oportunitat de forjar un estil literari, que es revelà ja tremendament àgil i objectiu, qualitats que també s’observaran en la seva posterior carrera com a escriptor. La vida civil, però, després de dos anys al front i d’haver vist tot el que havia vist, li semblava absurda: la majoria dels seus companys (del col·legi, del regiment), eren morts; el país, en ruïnes. Vuit milions de cadàvers, només a Alemanya. Únicament a través de la literatura, revivint aquell horror, exorcitzant els seus dimonis, fent partícips els demés de l’horror, aconseguirà trobar el lloc en la societat i calmar la seva set de venjança. Venjança contra un govern, una societat i un món que havia enviat els seus cadells més tendres a lluitar per ningú sabia ben bé què.

Resulta alliçonadora la discussió a propòsit dels motius i la necessitat de la guerra entre Paul Baümer, l’alter ego de Remarque a la novel•la, i els seus col·legues, entre els quals Tjaden, que passa per ser el menys espavilat del grup perquè és l’únic que no era estudiant, i que no obstant això, amb l’obvietat de les seves preguntes els dóna una autèntica lliçó. Tjaden vol saber com té lloc una guerra, com comença, com esclata, a la qual cosa els seus col·legues responen amb altivesa que generalment les guerres es produeixen quan un país ofèn un altre país. Però Tjaden no ho entén:

Una montaña alemana no puede ofender una montaña de Francia. Ni un río, ni un bosque, ni un campo de trigo….

Llavors, amb la paciència del mestre disciplinant el deixeble, li diuen que és un poble sencer el que ofèn i un altre el que se sent ofès. A la qual resposta Tjaden diu, segur i convençut, que al no sentir-se ell gens ofès per ningú, per cap francès, el que farà serà tornar cap a casa.

Nosotros estamos aquí para defender nuestra patria. Pero también los franceses defienden la suya. Entonces, ¿quién tiene razón?.

En realitat no es poden buscar raons a actes irracionals i absurds com la guerra. Aquesta seria la lliçó de Remarque. A la guerra l’home només hi pot sobreviure abandonant el que té de civilitzat i retrobant-se amb la seva part animal. Però en acabat, ningú diu que es pugui tornar a ésser civilitzat, que la bèstia retrocedeixi per deixar pas a l’home novament. Llavors ja és massa tard. Aquest és el missatge pacifista que s’oculta rere els carnatges descrits a Res de nou al front de l’oest, una novel·la desagradable però necessària, que denuncia en primera persona, amb una objectivitat clara i feridora, com un obús, el fanatisme i la violència. Parlar de la guerra és la millor manera de predicar la pau.

Evidentment, la novel·la va escandalitzar a la República de Weimer, on Jünger i von Salomon es dedicaven a exaltar entre els joves els valors militars i el sacrifici per la pàtria. Era l’avantsala d’un nou conflicte, de dimensions encara més dramàtiques. Remarque, en canvi, atacava els ideals romàntics de la guerra i posava de manifest el grau de deshumanització dels soldats que hi lluitaven, no pas per ideals elevats com feia creure la propaganda del règim, sinó simplement per sobreviure. Però l’ou de la serpent ja s’estava incubant aquells anys de finals de la dècada dels vint, i l’abrandat pacifisme de Remarque, el seu discurs antibel·licista, dugueren Goebels a desconfiar d’ell, i en arribar Hitler al poder, l’any 33, les seves obres foren prohibides i Res de nou al front de l’oest s’inclogué a la llista de llibres que calia cremar, per subversius. De fet, l’estrena de la versió cinematogràfica (All quiet in the west front, Lewis Milestone, 1930) fou boicotejada pels nazis: al cinema Mozart de la Nollendorfplatz de Berlín, per exemple, centenars de ratolins (evidentment) blancs van interrompre la projecció del film.

Poc abans de veure com Alemanya s’aixecava novament en armes contra Europa i contra el sentit comú, el 1938, Remarque es va exiliar a Suïssa, i més tard als Estats Units. Hollywood l’acollí amb els braços oberts i s’hi trobà còmode, rodejant-se de cares famoses com Charles Chaplin, Greta Garbo o Marlene Dietrich. Però la seva família a Alemanya fou represaliada pels nazis: en acabar la guerra s’assabentà que la seva germana petita havia estat executada. Paul Baümer mor al front, però Remarque no. Tot i així, no aconseguí escapar mai del tot de l’horror de la guerra.

Daniel Genís

Daniel Genís

Doctor en literatura. Professor de llengua a secundària. Culturalment dispers. És el fundador i mantenidor d’aquest web. També a @CiFiCAT

dgenis has 305 posts and counting.See all posts by dgenis

Deixa un comentari