DOCTRINA PUERIL (2005) – RAMON LLULL

Autor: Ramon Llull
Títol: Doctrina pueril
Edició: Joan Santanach
Editorial: Patronat Ramon Llull (NEORL, 7)
Any: 2005 (1274-76)
Pàgines: 305
ISBN: 9788487026591
Valoració: ★★★★

 

En el marc de la col·lecció Nova Edició de les Obres de Ramon Llull (NEORL), que pretén completar i actualitzar els 21 volums de les Obres Originals de Ramon Llull (ORL), publicats a Palma entre 1906 i 1950, Joan Santanach ens ofereix aquesta nova edició de la Doctrina pueril (1274-76) del beat mallorquí. Aquesta edició ve a actualitzar les més antigues de Mateu Obrador (1906) i de Gret Schib (1972). Partint, doncs, d’aquesta tradició anterior, alhora que tenint en compte en la seva tasca les innovacions metodològiques dels estudis lul·lians en els darrers anys (especialment la utilització de la rica tradició no catalana de la Doctrina, com queda patent en l’aparat plurilingüe), Santanach ens ofereix l’edició crítica del text i l’acompanya d’una introducció dedicada al contingut, a l’ecdòtica i a analitzar detalladament tots els testimonis que se n’han conservat.

Ramon Llull (1232/35-1316) no va ser un escriptor en el sentit modern de la paraula, sinó que per a ell la literatura, més que una fi en si mateixa, era un mitjà per atènyer allò que realment l’interessava: donar a conèixer la seva Art. L’Art lul·liana era un peculiar sistema filosòfic de coneixement basat en la lògica i orientat a assolir un doble objectiu: per una banda, el de convertir els infidels a la fe de Crist, i per una altra, el de retornar els costums de la vida urbana d’aquell segle XIII, caòtics i corromputs, a l’ordre del Cristianisme primitiu. La Doctrina pueril respon a aquesta voluntat del doctor il·luminat d’ adoctrinament i reforma moral de la seva pròpia societat. Però malgrat ser un dels primers llibres de Llull escrits després de l’Art abreujada d’atrobar veritat (1271), el cert és que els elements artístics d’aquest text són, en opinió de Joan Santanach, molt escassos. Plantejada d’acord amb la convenció del pare que adoctrina el fill, l’obra esdevé un autèntic manual didàctic i catequètic destinat a la formació bàsica no només dels infants en particular, sinó dels laics sense formació en general i, si bé és cert que quasi no hi trobem qüestions relatives a l’Art, també ho és que la Doctrina ofereix la possibilitat, en canvi, d’ésser llegida com un accessus ad Artem, és a dir, com

Una mena de pas previ a l’estudi de l’Art, útil per tal d’adquirir unes bases mínimes i per familiaritzar-se amb alguns dels seus components.

Aquest caràcter introductori es fa evident quan Llull la cita en obres posteriors: al Llibre d’Evast i Blanquerna (1278-94), per exemple, la Doctrina esdevé el llibre d’educació bàsica del protagonista, i Natana, un cop ingressada al convent i feta abadessa, en recomanarà la seva lectura a les monges més ignorants en matèria de fe cristiana.

La Doctrina s’estructura en un pròleg i cent capítols, dividits en 10 parts. Les dues primeres parts estan dedicades als catorze articles de la fe (caps. 1-12) i als deu manaments (caps. 13-22), conceptes fonamentals que defineixen la fe catòlica. La tercera part s’ocuparà dels sagraments de l’Església (caps. 23-29), igualment bàsics per a qualsevol cristià que vulgui viure i morir al si de l’Església, i les tres següents als dons de l’Esperit Sant (caps. 30-36), a les benaurances (caps. 37-44) i als set goigs de la verge Maria (caps. 45-51). La setena part, dedicada a les virtuts (caps. 52-59), i la vuitena, que s’ocupa dels vicis (caps. 60-67), clourien aquesta primera meitat de la Doctrina, directament relacionada amb els valors de la catequesi.

A la segona meitat es diversifica el contingut de l’obra. La novena part (caps. 68-72) és entesa per Santanach

Com una mena de transició entre la part de formació cristiana bàsica i la que versa sobre qüestions més generals.

Llull parla en aquesta novena part de les lleis que regeixen les tres grans religions d’aquell moment a la Mediterrània (la cristiana, la jueva i l’Islam), i ho complementa amb la llei de natura i un comentari sobre els gentils. La desena i última part de la Doctrina és una mena de calaix de sastre, on hi trobem des d’un repàs a les matèries universitàries medievals (caps. 73-79), fins a uns capítols dedicats a les figures del príncep, els clergues, la religió, les diferents formes de vida i la conversió dels infidels (caps. 80-83), l’oració (cap. 84), les potències de l’ànima (cap. 85), la vida i la mort corporals (caps. 86-88), etc. Els dos darrers capítols resulten interessants: El capítol 99 tracta de l’infern, i el 100, de la glòria del Paradís. Santanach subratlla el paral·lelisme d’aquest final de la segona meitat de la Doctrina amb aquells capítols dedicats als vicis i les virtuts que hem dit que tancaven la primera.

Aquesta coincidència no només evidencia la unitat estructural de les dues parts de l’obra […] sinó que, a més, afavoreix un impacte més efectiu sobre la imaginació del lector del dos possibles destins de la seva ànima.

Les característiques de la Doctrina i la claredat amb què fou escrita van afavorir que gaudís en els anys successius a la seva redacció d’una àmplia circulació, tant en català com en altres llengües (occità, francès, llatí i posteriorment espanyol). El volum de Santanach, rigorós alhora que manejable, ofereix la millor aproximació a l’obra lul·liana feta fins ara. En definitiva, una nova aportació de les NEORL a la redescoberta i dignificació de la nostra vella literatura.


Publicat originalment a la revista Mot, So, Razó, 5 (2006), pp. 92-93.

Daniel Genís

Daniel Genís

Doctor en literatura. Professor de llengua a secundària. Culturalment dispers. És el fundador i mantenidor d’aquest web. També a @CiFiCAT

dgenis has 306 posts and counting.See all posts by dgenis

Deixa un comentari