NARRACIONS EXTRAORDINÀRIES (1832) – Edgar Allan Poe

Autor: Edgar Allan Poe
Títol: Narracions extraordinàries (Tales of Terror from Edgar Allan Poe)
Editorial: Quaderns Crema
Any: 2003(1832)
Pàgines: 432
ISBN:978-84-7727-377-6
Valoració: ★★★★★

 

El 6 d’octubre de 1849 el vigilant de l’embarcador de Baltimore va veure arribar una estranya figura: era un pobre diable vestit amb uns parracs espellifats i afectat de calfreds i debilitat. Pretenia deixar el seu escàs equipatge a l’embarcador, ja que l’endemà havia de sortir cap a Filadèlfia. Després, el vigilant va veure com aquella trista figura es decidia a entrar en una de les tavernes del port. Allà, segurament hi trobà antigues amistats que l’entretingueren. Al matí següent, semi inconscient i estès enmig del carrer com un gos moribund, el vigilant es trobà aquell vell que amb prou feines tenia quaranta anys. No duia documentació, ni diners i tothom ignorava el seu nom, per això fou traslladat a un hospital. Enmig de terribles deliris alcohòlics i incessants imatges d’horror, morí, l’endemà mateix.

Així va desaparèixer d’aquest món un dels majors herois de la literatura, l’home de geni que havia escrit, en El gat negre, aquestes fatídiques paraules: ¿Quina malaltia hi ha comparable a l’alcohol?

Ho va dir Charles Baudelaire. L’indigent era Edgar Allan Poe.

Poe va viure una vida tortuosa marcada pel dolor, dolor que naixia de la seva ànima melancòlica i depressiva que buscà refugi en les drogues i l’alcohol. Encara avui es discuteixen les causes reals de la seva mort: diabetis, alguna deficiència enzimàtica, ràbia, etc. Segurament el seu cos, i la seva ment, massa cansats per a seguir endavant, simplement varen dir prou i es rendiren a aquell enemic que ja l’havia assetjat altres vegades: el delirium tremens. Poe fou un addicte al làudan ―a part de l’alcohol―, com Coleridge, el seu admirat mestre i, també, el seu model en psicopatologia. El seu oncle, en el moment del sepeli, va declarar:

Havia conegut tant de dolor i tenia tant pocs motius per a sentir-se satisfet amb la vida, que aquest canvi amb prou feines si pot considerar-se una desgràcia.

Malgrat el que es pugui pensar, però, l’alcohol no va perjudicar la seva labor literària. Al contrari, sembla com si les seves millors obres ―és el cas del poema El corb― sempre haguessin anat acompanyades d’una crisi alcohòlica. L’alcohol era l’aliment de la seva imaginació, el bitllet d’anada a aquell món d’ultratomba que il·lustren els seus escrits. El camí més directe a l’infern sobre el qual va escriure. Jorge Luis Borges s’ha referit a la importància dels seus desordres neurològics, provocats pels excessos, en la gènesi de la seva obra:

La neurosis de Poe le habría servido para renovar el cuento fantástico, para multiplicar las formas literarias del horror. También cabría decir que Poe sacrificó la vida a la obra, el destino mortal al destino póstumo […] Sin la neurosis, el alcohol, la pobreza, la soledad irreparable, no existiría la obra de Poe. Este creó un mundo imaginario para eludir un mundo real; el mundo que soñó perdurará, el otro es casi un sueño.

Podem considerar que Poe anticipà la narrativa de ficció contemporània, molt especialment els gèneres de terror i policíac. Ho veiem molt especialment en les Narracions extraordinàries, recull d’alguns dels millors relats de l’autor: L’escarabat d’or, per exemple, inicia una sèrie de contes que es resolen mitjançant la lògica i que tenen en Els assassinats del carrer Morgue i el detectiu Dupin els precedents més clars de la novel·la policíaca moderna en general i de les aventures de Sherlock Holmes en particular. No debades sir Arthur Conan Doyle va dir una vegada que

Si cada autor d’una història en alguna cosa deutora de Poe pagués una dècima part dels honoraris que rep per ella a un monument al mestre, es podria fer una piràmide tan alta com la de Keops a Egipte.

Ultra la policíaca, però, la narrativa de terror ha estat la que ha donat a Poe més fama. El cinema s’ha afartat de fer-ne adaptacions: des de la magnífica La caiguda de la casa Usher (1928), de Jean Epstein, fins a les menyspreables versions pseudoeròtiques de l’últim Roger Corman, passant per Els crims del carrer Morgue (1932), Satanàs (1934), El corb (1935), El pèndol de la mort (1961), Històries de terror (1962) o La màscara de la mort roja (1965), on hi desfilen autors de la talla de Bela Lugosi, Boris Karloff, Vincent Price o Peter Lorre, entre d’altres. D’entre totes elles destaca per mèrits propis L’obsessió (1963) del primer ―i millor― Roger Corman, adaptació del relat de Poe L’enterrament prematur. L’enterrament prematur tracta una de les fixacions en la literatura poeniana: la por a ésser enterrat en vida.

L’enterrament en vida és sens dubte el més aterridor d’aquests extrems que mai ha colpit la sort de la mera mortalitat.

El gat emparedat en El gat negre o el pobre Fortunato de El barril d’amontillat són bona mostra de l’interès per aquest tema.

Poe, que en paraules de Baudelaire bevia  com duent a terme una missió homicida, com si hi hagués en ell alguna cosa que matar, caminava entre els vius, certament, però la seva ànima alcoholitzada deambulava per mons infernals dels quals només emergia esporàdicament per a dur-nos les seves històries, bocins del seu turment. Baudelaire ens esgarrifa quan afirma, ple de raó:

Una part del que avui ens fa gaudir fou el que el va matar.

Relats continguts en aquesta antologia:
Berenice ★★★
Morella ★★★
Ladey Ligeia ★★★★★
La caída de la casa Usher ★★★★★
William Wilson ★★★★★
Los asesinatos en la rue Morgue ★★★★
El misterio de María Roget ★★★
Descenso dentro del “Maelstorm” ★★★★
El escarabajo de oro ★★★★★
La barrica de amontillado ★★★★
El enterramiento prematuro ★★★★★
Un hombre entre la multitud ★★★
El demonio de la perversidad ★★★
El corazón delator ★★★★★
El pozo y el péndulo ★★★★
La máscara de la muerte roja ★★★★★
El Rey Peste ★★★
Conservación con una momia ★★★
Sombra ★★★
Silencio ★★★
El retrato oval ★★★
Eleonora ★★★
Manuscrito hallado en una botella ★★★★
Metzengerstein ★★★
Los anteojos ★★★
La carta robada ★★★
Una historia de las montañas Raggued ★★★
El caso del señor Valdemar ★★★
La cita ★★★
El cajón oblongo ★★★
La esfinje de la calavera ★★★
El gato negro ★★★★★
El cuervo (poema) ★★★★★
A Helena (poema) ★★★
A… (poema) ★★★
Anabael Lee (poema) ★★★★★

Publicat originalment a la revista Mira’m el novembre de 2005 a la secció Històries del guardià de la cripta.
Daniel Genís

Daniel Genís

Doctor en literatura. Professor de llengua a secundària. Culturalment dispers. És el fundador i mantenidor d’aquest web. També a @fantastik_cat

dgenis has 298 posts and counting.See all posts by dgenis

Deixa un comentari