EL PETIT PRÍNCEP (1943) – Antoine de Sant-Exupéry

Autor: Antoine de Saint-Exupéry
Títol: El petit príncep (Le petit prince)
Editorial: La Butxaca (Salamandra)
Any: 2008 (1943)
Pàgines: 95
ISBN: 978-84-92549-30-6
Valoració: ★★★★★

 

Literatura infantil? Les etiquetes són com els salvavides: serveixen per agafar-nos-hi quan no tenim res més (cap més recurs, s’entén) i no ofegar-nos. No existeix la literatura infantil, la juvenil o l’adulta. Existeix la bona i la mala literatura. Així de senzill. I El petit príncep és bona literatura. Molt bona. La seva inestroncable capacitat per reinventar-se, per oferir noves vies d’anàlisi, resulta prodigiosa, i li ha valgut la traducció a més de cent vuitanta llengües i dialectes i la inclusió pel diari Le Monde a la llista dels 100 millors llibres del segle XX. El petit príncep és un cant a l’aventura que significa aprendre. És una crítica ferotge al món dels adults i al que la societat considera important.

El petit príncep és una extraordinària faula moral que apel·la al nen que tots duem a dintre per fer-nos reflexionar a través de preguntes aparentment òbvies, que només se li acudirien a un nen, sobre aquells temes universals: l’amor, l’amistat, la mort.

Totes les persones grans han estat al principi nens.

Basant-se en una anècdota real (l’accident d’avió que va patir Saint-Exupéry el 1935 al desert del Sàhara) el llibre combina un llenguatge volgudament senzill, quasi infantil, amb uns dibuixos del propi autor igualment esquemàtics i barroers, per explicar-nos com un aviador accidentat al desert es troba amb un nen estrafolari que diu haver caigut del cel i ésser príncep d’un petit planeta, l’asteroide B 612,

L’aviador a l’inici del conte ens és representat trist, avorrit, gris, un digne representant del món dels adults i de la nostra visió de les coses; ell és nosaltres. El príncep, en canvi, és l’únic al món capaç de veure en el dibuix de l’aviador de la boa que s’ha empassat un elefant el que realment és, i no un barret rebregat; i això només pot ésser així perquè el príncep és ell de petit.

Dia rere dia, i mentre treballa en les reparacions del seu aparell, el pilot anirà descobrint més i més meravelles d’aquella criatura, i així arribarà a saber d’aquell planeta nadiu del Petit Príncep i del problema que li ocasionaven els baobabs, i dels tres volcans, i de com el Petit Príncep agombolava la seva melancolia mirant el crepuscle, i d’aquella flor presumida i orgullosa (metàfora del seu gran amor, perfecte i imperfecte alhora) que va néixer no se sap com, un dia, i que el Petit Príncep s’estimava amb bogeria, perquè creia en la seva ingenuïtat que era única (n’hi havia hagut d’altres, de roses, al seu planeta, però aquella era l’única que havia arribat a florir).

I de com un dia, cansat dels retrets de la seva rosa orgullosa va decidir emprendre l’aventura de conèixer nous mons, i de com el Petit Príncep es va evadir del seu planeta aprofitant una migració d’ocells salvatges. Cada persona és un món, i el Petit Príncep es proposa de conèixer-ne d’altres, és a dir, conèixer altres persones.

I és així com el Petit Príncep, argonauta a la recerca del seu particular toisó d’or, coneixerà l’asteroide del monarca que no tenia cap súbdit ni cap poder, però que en canvi es creia molt poderós; l’asteroide de l’home vanitós que només buscava reconeixement i algú que l’admirés, malgrat no fer res per merèixer-ho; l’asteroide del bevedor, que bevia per oblidar que tenia vergonya per culpa de la beguda; l’asteroide de l’home de negocis, terriblement ocupat a comptar els estels perquè creia que així els posseïa, quan en realitat no tenia res; l’asteroide de l’encenedor de fanals, l’únic que per al Petit Príncep feia alguna cosa realment útil i l’únic que no li semblava ridícul perquè no es cuida només d’ell mateix; l’asteroide del geògraf, que anhelava emparaular el món en els seus llibres, però en canvi no s’havia aventurat mai a veure’l amb els seus ulls i esperava que ho fes algú altre.

I a mesura que l’aviador escolta el relat del Petit Príncep s’adona de com de buides i absurdes són les vides de tots aquells adults que han perdut la capacitat d’imaginar (no oblidem la història del be dins la caixa: només amb la imaginació prodigiosa d’un nen, d’ell mateix anys enrere, podrà arribar a veure’l).

Aconsellat precisament pel geògraf, el Petit Príncep fa via cap al setè i últim dels planetes que visitarà, el nostre. Al principi, el seu aterratge a la Terra només li aporta soledat i confusió (no és casualitat que vagi a parar precisament a un desert solitari): ni la serp que li parla en enigmes, ni la flor de tres pètals, ni l’eco de les muntanyes l’ajudaran a sentir-se menys sol. Al contrari, quan a la fi d’un camí descobreix un jardí de roses, totes exactament iguals que la seva (que ell creia única), el Petit Príncep s’ajaurà a l’herba i es posarà a plorar.

Em pensava que era ric d’una flor única i només posseeixo una rosa ordinària.

Però aleshores se li apareix la guineu, eix vertebrador del relat, taumaturg que ve a guarir-lo amb les seves paraules i que li ensenya què és l’amistat i que en realitat la seva rosa sí que és única, ja que el seu amor per ella l’hi fa. La faula s’acaba amb el regal del seu secret, que el Petit Príncep donarà a conèixer (reconèixer) a l’aviador i per extensió també a nosaltres:

Només s’hi veu amb el cor. L’essencial és invisible als ulls.

Retornem a la caixa i al be dins la caixa.

El príncep, l’aviador, nosaltres, ja sabem tot el que havíem de saber i estem llestos per retornar a casa amb tot allò que tenim i que ens és únic (per a nosaltres, és clar, sempre que siguem capaços de veure-ho amb el cor). El pilot ja ha enllestit la reparació del seu aparell (la reparació de l’avió i d’ell mateix), ja està llest per tornar al seu món dels adults. S’ha clos el viatge i l’experiència del viatge (Ulisses ha retornat a Ítaca i Frodo a la Comarca). I el Petit Príncep (que no pot seguir-lo allà on va l’aviador perquè és ell abans d’ésser gran, perquè pertany a un altre món, al de la infància i els somnis i viu dins l’aviador com els nens viuen dins dels adults encara que no els escoltin gaire sovint) torna al seu planeta tot deixant-se morir d’una mort també al·legòrica.

És bo haver tingut un amic, encara que un s’hagi de morir.

I cau a la sorra i es converteix en sorra, sense fer fressa.

Daniel Genís

Daniel Genís

Doctor en literatura. Professor de llengua a secundària. Culturalment dispers. És el fundador i mantenidor d’aquest web. També a @fantastik_cat

dgenis has 296 posts and counting.See all posts by dgenis

2 thoughts on “EL PETIT PRÍNCEP (1943) – Antoine de Sant-Exupéry

Deixa un comentari