La utopia s’havia tornat distopia, aquells somnis d’un món perfecte, sense màcula, regit per una teranyina de lleis justíssimes s’acabà convertint en la realitat en un món mancat de les més elementals expressions de llibertat. El rus Evgueny Zamyatin, per exemple, a la seva obra Nosaltres (1924), ens descriu brutalment un món totalment socialista per d’aquí a mil anys, amb una transparència en els comportaments que permet el control permanent i total de tots els aspectes de la intimitat de les persones i on l’únic anhel és que els humans arribin a ser, algun dia, tan perfectes com les màquines.L’any 1516 Thomas More publicava la seva cèlebre obra Utopia (que significa “enlloc”, en grec), on traçava les línies mestres de la seva societat ideal, basada en una mena de comunisme cristià. Des d’aleshores, els somnis utòpics van abundar en les hores de son de tants i tants pensadors. Fins que al segle XX aquests somnis d’una societat humana perfectament ordenada i justa es transmutaren en els malsons del socialisme estalinista i dels totalitarismes feixistes.

La màxima expressió d’aquesta voluntat la trobem a Un món feliç, del britànic Aldous Huxley, autèntica obra d’anticipació de tota la moderna literatura de ciència ficció, que assenyala el començament d’una nova era per a la humanitat en el just moment en què apareix el primer model T de la companyia automobilística Ford, cosa que representa la producció en sèrie com el principi d’aquesta societat, ja que, a l’igual que els automòbils, ara les persones són produïdes en sèrie.

Va dir Huxley: “Jo no vull confort. No no vull a Déu, vull la poesia, vull el veritable perill, vull la llibertat, vull la bondat, vull el pecat.”

Un món feliç exposa la visió futurista i pessimista del món que tenia Huxley, i ens mostra una societat regida pel condicionament psicològic com a part d’un sistema immutable de castes, on tothom gaudeix d’una aparent felicitat a canvi de renunciar a la llibertat. 

El “soma”, el narcòtic de què se serveix el govern totalitari per a mantenir les consciències anestesiades i assegurar-se la continuïtat. Poc després de publicar Un món feliç, Huxley entraria en contacte amb les filosofies orientals i començaria a experimentar amb drogues, i la seva literatura correria per altres viaranys. Malgrat això, tornaria a visitar el seu món feliç a Nova visita a un món feliç (1958).

De Huxley s’explica que en el moment de la seva mort li demanà a la seva esposa que li administrés una dosi d’LSD per a mantenir el cap clar en aquells darrers moments, mentre se li escolava, d’entre les mans, el Llibre tibetà dels morts. Huxley moria de càncer l’any 1963 i moria sense Déu, però moria lliure al cap i a la fi. Tots els dimonis pensen que més val ser lliure a l’infern que viure al cel en esclavatge…

Publicat originalment a la revista Mira’m el desembre de 2003 a la secció La masmorra de l’androide / Traducció castellana on-line a SdCF des del maig de 2004.