LAS LEYES DE LA FRONTERA (2012) – Javier Cercas

Autor: Javier Cercas
Títol: Las leyes de la frontera
Editorial: Mondadori
Any: 2012
Pàgines: 382
ISBN: 9788439726883
Valoració: ★★★★


¿Empezamos? Amb aquestes paraules comença Javier Cercas  la reconstrucció (o desconstrucció) de la vida d’Antonio Gamallo, el Zarco, el delinqüent juvenil més famós dels anys de la transició (transsumpte de ficció de glòries pàtries com el Lute o el Vaquilla). Còmodament instal·lat en un gènere a mig camí de la ficció i la realitat, a Cercas el continuen obsessionant els herois. A Soldados de Salamina (Tusquets, 2001) trencava una llança per l’heroi anònim que hi ha a totes les guerres, aquell que es nega a disparar un tret per destruir una vida. A Las leyes de la frontera, en canvi, les fronteres (valgui la redundància) entre el bé i el mal directament desapareixen per donar pas a un autèntic laberint de dubtes, mentides i digressions al voltant d’aquesta condició moral (que diria Baltasar Gracián).

El Zarco (coincidència gens casual amb el bandoler protagonista de la famosa novel·la mexicana del mateix nom d’Ignacio Manuel Altamirano) neix en una barraca de la Font (el lumpen gironí), es passa la infància en un reformatori i als quinze anys ja coneix els rigors de la presó.

No tuvo ninguna oportunidad.

El seu món és el de la droga, els robatoris i la prostitució. La seva “basca”, la Tere i els albergs provisionals. La Font, el bar Rufus, el barri xino. La Girona de Cercas és aquest cop una Girona prostibulària, bruta i trista, que recorda en alguns moments a la Barcelona preolímpica del Carvalho de Vázquez Montalbán.

Serà per casualitat que Ignacio Cañas, un xarnego catalanoparlant de classe mitjana, de família perfectament disfuncional, entrarà en contacte amb el Zarco i la Tere. El primer li dóna l’oportunitat de ser algú altre, i per a un adolescent de quinze ans és una oportunitat irrenunciable, que ve simbolitzada per l’adopció del seu nom de guerra, el Gafitas, i la segona (una autèntica femme fatal de novel·la negra) li descobreix l’amor, el sexe, i que

Las mujeres son así: convierten sus intereses en sentimientos.

I a partir d’aquell moment el Gafitas començarà a freqüentar el món que hi havia a l’altra banda del riu, un món que només coneixia d’oïdes.

Cercas ens presenta una frontera entre aquests dos mons, cadascun amb els seus habitants, en el fons tots grotescos. Tots tràgics. Cadascun amb les seves lleis. Una frontera física traçada pels rius Ter i Onyar i una altra d’imaginària, mental, que Cercas identifica amb el Liang Shan Po, La frontera azul que donava títol a la popular sèrie japonesa que el ’78 emetia TVE (una mena de versió oriental de Robin Hood). I en la seva ingenuïtat Cañas s’imaginava que aquella frontera que travessava sempre que anava a trobar-se amb el Zarco representava la lluita contra la injustícia i la tirania, la frontera entre el bé i el mal. Anys més tard, morta i enterrada aquella ingenuïtat i convertit en l’advocat del Zarco, Cañas s’ha d’enfrontar a una pregunta aterradora:

¿Está usted seguro de que el bien y el mal es lo mismo para todo el mundo?

Las leyes de la frontera no és un relat èpic del Zarco, sinó tot el contrari. És un western crepuscular sobre l’ascens i la caiguda d’un gegant amb peus de fang. Antonio Gamallo, un pobre diable carn de canó de presons i penitencieries de tot l’estat que no va poder viure mai en llibertat, sinó només anhelant-la. Cercas passa el mirall còncau de Valle-Inclán pels mites d’aquella Espanya de la transició. El Zarco comença sent un mite, per a ell. Després es converteix en un esperpent. I a la fi la seva major victòria serà acabar com un home.

Daniel Genís

Daniel Genís

Doctor en literatura. Professor de llengua a secundària. Culturalment dispers. És el fundador i mantenidor d’aquest web. També a @fantastik_cat

dgenis has 298 posts and counting.See all posts by dgenis

Deixa un comentari